Tara!

Sempre he admirat Katie Scarlett O'Hara. Un personatge de ficció ple de contrarietats, defectes, males maneres, egoisme i determinació. Una dona perseverant, lluitadora, bella, intel·ligent i contradictòria. Potser la noia que hi ha al meu costat, que està llegint les últimes pàgines de la magnífica obra de Margaret Mitchell, ja està gaudint de les darreres escenes, aquelles on malgrat tenir-ho tot perdut, sorgeix en el desànim d'aquella dona vestida de negre un hàlit d'esperança, un nou motiu per lluitar, un propòsit latent en el seu cor que s'ha mantingut permanentment com a objectiu de vida, encara que ella no en sigués conscient: la seva casa i la seva terra, Tara...

“Gone with the wind” és una història de lluita personal dins d'una confrontació política, social i ideològica. D'igual manera, en aquests temps de desànims i crues dificultats, els valors més sòlids ens donen fortalesa i confiança. Em resulta dur d'admetre, però moltes de les amargors que sento en l'actualitat venen produïdes pels atacs, sota el meu punt de vista, malintencionats, que s'estan dirigint contra la meva terra. Quan envaeixen, instiguen i castiguen la teva llengua, la teva cultura i la teva identitat, no pots deixar passar el dolor que això et produeix.

Pago religiosament impostos, multes i tributs. Respecto a les persones, les seves identitats i les seves idees. Sóc una ciutadana senzilla, que mira de no revoltar-se, en part perquè rau en la meva personalitat un “fer i deixar fer” i, en gran mesura, perquè mai he trobat prou motius. Suposo que hi ha un estrany sentit en mi que em diu que encara no és el moment. Tanmateix, una indignació creixent està niant en el meu interior, conseqüència d'una falta de reciprocitat de les meves actituds. Sempre he admès una doble cultura en la nostra història, tan extraordinàriament enriquidora que dono les gràcies per formar part d'ella. Però la meva identitat és única.

He crescut amb dues llengües, però amb un sentiment. Un sentiment contra el qual cap tribunal, institució o poder fàctic no podran lluitar mai. Com Scarlett O'Hara, sóc una dona aferrada a la terra, a un país, que té un nom meravellós: Catalunya...

Un somni genial

Una nit de 1920, Otto Loewi, fisiòleg alemany descobridor de la primera substància neurotransmissora, estava dormint i va tenir un somni en el que se li mostrava la solució a allò que feia temps que estava cercant. Es va aixecar i ho va anotar, però l'endemà al matí no entenia la seva pròpia lletra. Sorprenentment, a la nit següent el somni es va repetir. No va apuntar res, senzillament va despertar a tot el personal del laboratori i es van posar a treballar seguint les revelacions oníriques acabades de manifestar.

Hi penso mentre veig a una noia asseguda davant meu que sembla estar profundament dormida, encara que al vagó es noten fortes sacsejades. Té el cap inclinat cap endavant, pràcticament la barbeta li toca el pit, i tota ella es mou lleument al ritme sinuós de les vies. Somric... Estarà somiant?

Mai no he tingut somnis reveladors, ni anunciadors d'esdeveniments futurs, ni tant sols reparadors de mals passats. En canvi, somiar m'ha portat la millor sensació viscuda, el moment de màxima plenitud que porto en el meu equipatge.

Despertar, obrir els ulls, deixar que la llum ompli els meus sentits i reincorporar-me al món conscient. Acte seguit, recordar dolçament un somni viscut aquella mateixa nit, un somni preciós, ple de joia, amor, companyia, col·laboració, reconeixement, respecte i felicitat. Quina ràbia adonar-se'n que només ha estat un somni, alguna cosa que, de tant desitjada, només ha passat pel meu subconscient, pel meu rebost de delers.

I uns segons més tard, descobrir amb absoluta complaença que no ha estat cap somni. Que ha format part de la meva vivència recent, que ho he sentit i que ho he compartit tot just unes hores abans, el dia anterior... Una realitat que va semblar ser somiada, un somni que va ser viscut. No pot ser, em dic, ha estat real? M'he sentit tan feliç?

En aquell mateix moment vaig saber que mai oblidaria aquella sensació.

Com sol passar, el temps significa i dignifica els moments passats: Otto Loewi va obtenir el Premi Nobel de Medicina el 1936. Jo em considero afortunada d'haver viscut aquell instant inoblidable.

La bellesa de la vellesa

Passen els anys i creixem. Continuen passant i ens fem grans. Quan una altra persona, generalment un infant, es dirigeix cap a tu com a “senyor-a”, te n'adones, poc o molt, que alguna cosa està canviant. I més endavant, pràcticament sense pensar-ho, contemples la vellesa com quelcom proper, com un pas que no està tan llunyà, com una experiència que sí que ens tocarà.

De fet, un dia veus a una anciana i alguna cosa se't remou per dins. Recordes els teus avis, que veies amb aquella admiració i/o horror que produeix la distància -temporal i física- i la desconeixença. I descobreixes que ja no hi penses de la mateixa manera. Ara un sentiment estrany i nou et commou, una barreja de pena, tristesa, por, solidaritat i mútua comprensió. La proximitat del què és inevitable canvia les nostres percepcions.

Quan ets conscient de que del transcurs del temps tu també en formes part, que tard o d'hora tot comença i tot acaba, un desgavell de sensacions se t'acumula. Sents en primera persona que tot allò que abans era primordial, quotidià o imprescindible, ha passat a un segon terme. El més important no és anar amb sabates de taló i uns pantalons ben arrapats, sinó la comoditat. Les respostes impetuoses i les ganes de cremar les hores han donat pas a una acceptació molt més serena de la realitat. El silenci té un valor que abans estava ocult i la música no és l'excusa, sinó el camí.

Tant per tant, la vellesa ja no és quelcom estrany, sinó, afortunadament, un procés causal. I la seva bellesa es brinda obertament als nostres ulls, tot endinsant-se en el nostre dia a dia i en els nostres pensaments. De sobre, la visió d'una parella d'ancians agafats de la mà es torna un desig encoratjador, un objectiu a assolir, perquè descobreixes que allò temut no és fer-se gran, sinó fer-ho en soledat.

Pensaments que van i em venen mentre decau l'estúpid orgull que em produeix cedir el meu seient a una dona gran que acaba d'entrar. El metro arranca i l'anciana trontolla, sembla que ha de caure, sort que un noi i jo l'agafem i l'ajudem a seure. Potser a ella ja no hi ha ningú que li agafi la mà, potser està sola i, el que és pitjor, se sent sola...

"Thelma & Louise"

Només entrar em fixo en dues noies joves -no deuen passar dels vint-i-cinc- que estan de peu, al final del vagó. Xerren animosament, rient i gesticulant sense parar. En algun moment sembla que es fan confidències, perquè parlen a cau d'orella i somriuen maliciosament. Són amigues, penso...

En el viatge de la vida trobem companys insubstituïbles, amb els que compartim trossets d'experiències, racons íntims i complicitats manifestes. Són les mateixes persones que sempre estan, sigui quina sigui la dificultat a afrontar o la joia que gaudir. Gent amb la que conversar és una necessitat, riure un regal i plorar un consol. Se'n diuen “amics”.

Tinc moltes coses per les que sentir-me afortunada, moltes, però l'amistat és on realment la sort s'ha posat de la meva part. En aquest petit bloc de notes on esbosso els meus pensaments, no podia deixar de rendir el meu petit homenatge a aquesta qualitat de l'ésser humà. Una qualitat que ha fet engrandir els meus millors moments, alleujar les grans decepcions i aprofundir les meves soledats. En la distància que hi ha entre aquelles noies i jo hi passen vivències personals, les meves històries, una gran part de la meva vida. Una vida en companyia.

La candidesa d'escoltar i ser escoltat m'omple. No es tracta d'un “parlar per parlar”, és molt més: una mirada alliçonadora, un somriure sincer, una abraçada de suport... Tants moments en venen a la ment ara mateix que em resulta inaccessible qualsevol explicació clarivident. Tanmateix, se'm presenta el pitjor moment de la meva vida, aquell en què el dolor em va trencar per dins, i allà estan elles, les meves amigues, per recollir les meves engrunes i acompanyar-me en el feixuc camí següent. I no és pas cap metàfora l'enunciat anterior.

Em sento plena quan sé que tinc amics, quan comprenc que la soledat només és una opció. Però encara és més gran el plaer que em produeix ser amiga. Em reconforta. Em veig forta i capaç quan algú em confessa un secret, quan em fa partícep de la més gran notícia o del detall més nimi. Em sento útil i confereixo a la vida un sentit primordial quan se'm convida a compartir...

No entenc la vida sense l'amistat. El meu passat, aquest present i l'impredictible futur són incomprensibles sense la certesa que em produeix saber que sempre, repeteixo, sempre podré comptar amb algú amb el que seguir endavant...

El control

Avui al metro he sentit aquella estranya sensació de mareig que a vegades sento. És com si anés a caure, com si els sentits perdessin el control. Com si la ment perdés la forma i el poder.

El control. Em costa recordar algun moment de la meva vida en que no hagi exercit amb suma displicència aquest argument. I quan no ho he fet és quan més feliç he estat. Quan som nosaltres mateixos i el nostre poder interior, sense barreres conscients o subconscients, sense prejudicis limitants, la plenitud de la vida ens omple. Els pulmons es dilaten, els músculs es relaxen, la tensió s’esvaeix. Quina gran sensació!

Diuen que d’aquests moments n’abusem quan som criatures. Petites joies plenes d'innocència, d’autenticitat, d’orgull i d’autoestima. Aleshores creiem que tenim dret al millor, a l’amor, a l’alegria..., en definitiva, a tot el que sentim voler. Diuen els experts en la matèria que aquest període dura aproximadament fins els sis anys d’edat.

Després l’educació, la socialització i les experiències personals van fent retallades, lentes, profundes i consistents retallades. Són limitacions que es defineixen, malauradament, com “madurar”. O el que és el mateix, prendre el control de la nostra vida.

Intento ser objectiva i extreure’m de la meva pròpia vivència i imagino que en tots i cadascun de nosaltres hi ha distàncies inabastables amb aquella franja de la nostra vida, la infància, en la que hem de ser, bàsicament, feliços. Immensos espais plens d'enunciats interrogatius, laments condicionals i recerques infructuoses.

Suposo que no seré l’única que hagi tingut en innumerables ocasions aquelles ganes tan poderoses d’enviar-ho tot a la merda, de sortir per la finestra i cridar, d’agafar la maleta i marxar. Tantes i tantes vegades he volgut manifestar el que sento que em mereixo, he volgut reivindicar els meus drets d’infància, les meves oportunitats perdudes, que ara, que és quan començo a aprendre, tal i com diu la cançó, a “saber desprendre’m”, m’agafa un no sé què de ràbia i enuig i tinc ganes de no controlar, de deixar-me anar...

Dolça contradicció que m’arriba en l’equador de la meva vida.