Sec, mig adormida, i
tanco els ulls. Aixeco el cap i els obro, i torna la mateixa
incertesa: “què durà, aquell noi, en la seva motxilla?”
Cada dia que viatjo en
metro, en algun instant o un altre, un pensament sorgeix reiterativament. Un pensament que s’origina en la por. Un pensament ple
d’irracionalitat.
Desconec els mecanismes
concrets, però hi ha moments a la vida que ens queden impresos en la
memòria a foc, resistint tot tipus de barreres temporals, somàtiques
i patològiques. Són aquells en què una forta impressió emocional
ens ha deixat congelats, aturats, atordits... Un d’ells m’envaeix,
amb tota la seva crueltat i duresa. D’entre les imatges que es
projecten en la meva ment, una sensació sobresurt per damunt de
totes, una pregunta que verbalitzo a batzegades: i si aquest fos el
meu últim moment?
Era un dijous qualsevol i
potser en aquells vagons ningú no ho pensava, però per a molts es
va convertir en el seu últim lloc, on van sospirar el seu darrer
anhel. No sóc ningú per a jutjar, no pretenc prendre cap
posicionament i no és aconsellable remoure velles ferides.
Tanmateix, quan algú determina ser el jutge d’allò més preuat
que tenim, la nostra vida, la raó cedeix el seu poder als instints
més bàsics. En aquella ocasió, però, ni tan sols van tenir la
oportunitat de defendre’s i de lluitar.
Quan plorar esdevé
l’únic consol, poques paraules són necessàries. Moltes llàgrimes
es van vessar durant aquells dies, llàgrimes d’impotència,
tristesa i ràbia. Llàgrimes que em tornen a pertorbar, pensant en
aquelles persones, éssers humans, vides en estat pur, que només
volien fer d’aquell dijous un dia més. Potser estaven
endormiscats, com jo en aquest trajecte, i somreien, com jo en aquest
instant, esperant que arribés el cap de setmana, amb el senzill
desig de tornar a estimar i somriure.
Quantes esperances,
somnis, tristeses, ansietats i pors es van trencar aquell dia?
Quantes noves enyorances van sorgir entre aquell reguitzell de ferros
retorçats?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada