Avui viatjo en tren. Quan vaig cap a l'estació uns crits
m'alarmen. A pocs metres d’on em trobo una noia cau a terra, cridant, i un
home, borratxo, fa saber a tots els que ens trobem a menys de cent metres que
el que acaba de fer està motivat i justificat. Ha empès a la noia, l'ha fet
caure, l'ha agredit.
Immediatament unes dones van a auxiliar-la. Mentre la tranquil·litzen i consolen, truquen a la policia. Jo no faig res, només miro... Sóc conscient del que està passant, ho veig, ho escolto i ho assimilo, però els meus peus no es mouen, em quedo astorada, totalment immòbil, increïblement inoperativa. M’envaeix una sensació d’incomoditat amb mi mateixa... Perquè no he anat a ajudar a la noia?
A part
del ressò mediàtic que es van produir, aquests fets van ser l’origen d’una
onada d'estudis on les ciències socials intentaven donar una explicació a la
manca d'auxili que es va posar de manifest aquella nit. Des de diferents
corrents psicosociològics s'han apuntat possibles factors pels quals la
conducta prosocial i altruista pot ser substituïda per una ignorància pretesa i
egoista. Es veu que influeix l’estat d’ànim en el que ens trobem, la nostra
personalitat, el context on es produeix la situació i la presència o no d’altres
persones en el moment dels fets.
Immediatament unes dones van a auxiliar-la. Mentre la tranquil·litzen i consolen, truquen a la policia. Jo no faig res, només miro... Sóc conscient del que està passant, ho veig, ho escolto i ho assimilo, però els meus peus no es mouen, em quedo astorada, totalment immòbil, increïblement inoperativa. M’envaeix una sensació d’incomoditat amb mi mateixa... Perquè no he anat a ajudar a la noia?
La
matinada del 13 de març de 1964, Kitty Genovese, una jove de 28 anys, tornava
al seu apartament de Queens -a Nova York- després de treballar. Va ser
apunyalada i violada mentre agonitzava. Es va estimar que unes 37 persones van
sentir els crits esfereïdors de la noia, però la primera trucada a la policia es
va produir massa tard.
A part
del ressò mediàtic que es van produir, aquests fets van ser l’origen d’una
onada d'estudis on les ciències socials intentaven donar una explicació a la
manca d'auxili que es va posar de manifest aquella nit. Des de diferents
corrents psicosociològics s'han apuntat possibles factors pels quals la
conducta prosocial i altruista pot ser substituïda per una ignorància pretesa i
egoista. Es veu que influeix l’estat d’ànim en el que ens trobem, la nostra
personalitat, el context on es produeix la situació i la presència o no d’altres
persones en el moment dels fets.
Minuts
després de l’incident, asseguda, tensa i absent del plaer que sempre em
produeix viatjar en tren, intento justificar-me buscant quin d’aquests factors
m’ha pogut afectar. Arribo a la conclusió que tots ells han intervingut en
major o menor mesura. Però l’explicació racional del meu comportament no
apaivaga la tempesta emocional que s’ha desencadenat en el meu interior. Si
hagués estat jo aquella noia no hauria agraït l’auxili dels demés?
Potser jo
també m'estic envaint d'aquesta tendència freda, egoista i individualista del nostre
món. O potser només m'estic auto excusant...
