Translate

divendres, 28 de juny de 2013

Violència explícita (El cas de Kitty Genovese)

Avui viatjo en tren. Quan vaig cap a l'estació uns crits m'alarmen. A pocs metres d’on em trobo una noia cau a terra, cridant, i un home, borratxo, fa saber a tots els que ens trobem a menys de cent metres que el que acaba de fer està motivat i justificat. Ha empès a la noia, l'ha fet caure, l'ha agredit.

Immediatament unes dones van a auxiliar-la. Mentre la tranquil·litzen i consolen, truquen a la policia. Jo no faig res, només miro... Sóc conscient del que està passant, ho veig, ho escolto i ho assimilo, però els meus peus no es mouen, em quedo astorada, totalment immòbil, increïblement inoperativa. M’envaeix una sensació d’incomoditat amb mi mateixa... Perquè no he anat a ajudar a la noia?
La matinada del 13 de març de 1964, Kitty Genovese, una jove de 28 anys, tornava al seu apartament de Queens -a Nova York- després de treballar. Va ser apunyalada i violada mentre agonitzava. Es va estimar que unes 37 persones van sentir els crits esfereïdors de la noia, però la primera trucada a la policia es va produir massa tard.

A part del ressò mediàtic que es van produir, aquests fets van ser l’origen d’una onada d'estudis on les ciències socials intentaven donar una explicació a la manca d'auxili que es va posar de manifest aquella nit. Des de diferents corrents psicosociològics s'han apuntat possibles factors pels quals la conducta prosocial i altruista pot ser substituïda per una ignorància pretesa i egoista. Es veu que influeix l’estat d’ànim en el que ens trobem, la nostra personalitat, el context on es produeix la situació i la presència o no d’altres persones en el moment dels fets.

Minuts després de l’incident, asseguda, tensa i absent del plaer que sempre em produeix viatjar en tren, intento justificar-me buscant quin d’aquests factors m’ha pogut afectar. Arribo a la conclusió que tots ells han intervingut en major o menor mesura. Però l’explicació racional del meu comportament no apaivaga la tempesta emocional que s’ha desencadenat en el meu interior. Si hagués estat jo aquella noia no hauria agraït l’auxili dels demés?

Potser jo també m'estic envaint d'aquesta tendència freda, egoista i individualista del nostre món. O potser només m'estic auto excusant...

3 comentaris:

  1. Nuri, no sé si això que expliques és ficció o bé és una experiència teva real, però sigui el que sigui et puc dir que m'hi sento identificada, ja que, alguna vegada m'he trobat amb alguna situació d'aquestes i no he sabut reaccionar i m'he sentit alleujada quan he vist que altres persones sí ho feien. Després, també m'he sentit malament per la meva poca valentia, ja que en el meu cas, he restat aturada per timidesa, inseguretat, por de resultar lesionada, no saber gaire què fer... Jo no crec que no intervinguem per egoisme, exceptuant alguns casos, sinó per por de trobar-nos sols davant la situació de "perill" i sortir-ne escaldat, tement que ningú més ens auxiliï.
    Bé, com sempre, planteges temes que fan pensar i que animen a provar de millorar la nostra conducta, a actuar en la pràctica segons el que pensem i no acabar sent només uns teòrics carregats de bones intencions, per descriure-ho d'alguna manera.
    Una abraçada!

    ResponSuprimeix
  2. Després de molt de temps, Hola de nou Violant!!!
    Sí, he viscut aquesta experiència a l'entrada de l'estació de Renfe de Sitges...
    Tens raó, també la por actua en aquests casos, però no crec que aquesta fos la raó que expliqués la meva falta d'auxili..
    En fi, Violant, un plaer tornar a llegir-te, com sempre!!!
    Una abraçada!

    ResponSuprimeix
  3. tenim un somni,
    si tambe es el vostre...
    us convidem a participar a aquest blog:

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    us hi esperem !!

    ResponSuprimeix