En aquests dies de vacances el metro va mig buit. Se sent la
meitat de soroll i hi ha el doble de pau, excepte per la gran quantitat de gent
que va amb maletes amunt i avall, pels plànols de la ciutat desplegats i per
les cremades solars, amb tons fosforescents, visibles d’una hora lluny.
Vinc de la feina i sento certa enveja, perquè jo també he
estat de vacances en una ciutat estranya. També he passejat la meva maleta per
enllaços inexplorats. També he mirat amb neguit i
desconcert les guies d'uns carrers desconeguts i he gaudit de cada petita
sorpresa, de cada petit trasbals.
Viatjar és un plaer. Em refereixo a quan et deixes envair
per noves llums, aromes, camins o paisatges. Que agradable és no tenir horaris,
ni presses ni calendaris. No saber ni quina hora és, menjar el què et ve de
gust i quan t'apeteix. Gaudir de cada instant, perquè res no és preceptiu.
Parlo de deixar-se anar, alliberar les contractures emocionals i conspirar
contra les normes de la nostra quotidianitat.
I caminar amb ulls embadalits i curiositats encadenades en
cada pas. Sentir olors, sabors, llengües i textures que semblen noves, però que potser no ho són (qui sap si
transformades per la il·lusió del viatger), viure el dia a dia d’altre gent, admirar
diferents maneres de fer i, sobretot, retrobar la quasi oblidada ingenuïtat infantil
per tal de deixar-se sorprendre per tot plegat. En definitiva, mirar de nou,
com si ho féssim per primera vegada, sense els tels amb els que vivim el dia a
dia.
Com quan la guineu s’acomiada del Petit Príncep en el seu viatge per l'univers i li
confessa el seu secret, un secret molt simple: “Només amb el cor es pot veure
bé. El que és essencial és invisible per als ulls”. Tal vegada, veure, mirar, escoltar i sentir amb el cor és una tasca feixuga: suposa tombar de soca-rel les
nostres armadures, les nostres distàncies més auto protectores...