Translate

dijous, 12 de juliol de 2012

Anna O.

Dins de la encara avui en dia controvertida obra de Sigmund Freud, destaca la seva tasca en l'estudi de les malalties mentals. En especial, d'una de elles, la histèria, patologia que en el transcurs de la història havia estat tractada de les més diverses maneres, des de les pràctiques d'exorcisme fins a la hipnosi, passant per les purgues de les fogueres o l'electroterapia.

Anna O. era una jove pacient que va arribar a la consulta del metge neuròleg el 1882 i que presentava tota una sèrie de símptomes associats a la histèria: convulsions, desdoblament de la personalitat, paràlisi parcial transitòria o trastorns en el llenguatge i la visió. En el transcurs del tractament, Freud va assentar una de les principals bases del seu mètode psicoanàlitic, l'anomenada associació lliure. Es tractava d'interactuar amb la pacient, deixant que aquesta parlés de tot el que volgués, perquè les cadenes associatives acabaven arribant al nucli patogènic. És a dir, la catarsi alliberadora que suposava per Anna O. explicar successos del seu passat portava una notable millora de la seva simptomatologia.

Potser la dona que avui està asseguda enfront meu alleugera els seus problemes parlant sola. No es que la veiem moure els llavis en silenci, no es que estigui parlant pel mòbil ni taral·lejant una cançó, es que està mantenint un intens diàleg amb algú imaginari. Sembla que no li afecti que tot el vagó la miri, gesticula, somriu i assenteix com si estigués mantenint una agradable conversa tot compartint un cafè.

Tal vegada, aquesta dona necessita parlar, expiar els seus dimonis amb algú, buidar la seva motxilla en companyia. Som éssers socials, que precisem de la comunicació amb l'altre perquè forma part de la nostra intrínseca peculiaritat humana. Però és evident que en el decurs de les últimes dècades impera de forma ascendent una sobrevaloració de la cultura del “jo”, on les actituds més egocèntriques guanyen consens social i aprovació unànime. On, per tant, la falta de comunicació és vigent i creixent.

Sigui per prejudicis socials o per corrents culturals de l'època, hi ha una connexió entre aquestes dues dones, un fil d'unió que ens provoca, ara i sempre, un enorme malestar personal: la necessitat de sentir-se escoltat. Em pregunto si aquesta dona que avui m'ha fet rumiar tant tindrà algú que l'escolti tranquil·lament, acceptant les seves paraules, sentint les seves preocupacions i acariciant els seus dolors. Em pregunto si Anna O. no hagués tingut l'oportunitat de parlar amb el doctor Freud, hauria pogut millorar de la seva malaltia.

Em pregunto si el fet d'escriure aquest bloc no forma part també d'una catarsi personal...

2 comentaris:

  1. Estic convençuda que sí que en forma part, Nuri... Penso que tots els que administrem blocs relataires, poètics, dietaris, d'opinió... i, a més a més, fem comentaris als nostres col·legues-blocaires virtuals, som persones amb necessitat d'expressar-nos més enllà de com ho fem en el transcurs de la nostra vida quotidiana-física. En aquest medi, si s'hi va espigolant, s'hi troben mons enriquidors. Es un plaer gaudir de la literatura que els altres ens ofrenen així com també ho és el fet de crear-la per compartir-la amb els que ho desitgin.
    A mi no em sap greu reconèixer que escriure em va bé per conservar la xaveta.
    M'ha agradat molt la relació que has establert entre les teories d'en Freud i la senyora que parlava sola al metro. Jo he estudiat alguna cosa de psicologia i he llegit sobre el tema. Independentment que pugui estar més o menys d'acord amb les diverses teories amb les quals els professionals ens il·lustren, trobo fascinant tot el que envolta la vida psíquica, per com de complicada arriba a ser!, suposo.
    Una abraçada! i continua viatjant en metro: t'inspira escrits molt interessants.

    ResponSuprimeix
  2. Violant,

    Sóc bastant nova en el món blocaire, però cada vegada m'hi sento més a gust. Certament, és molt enriquidor poder expressar-se i veure com s'expressen tants d'altres. Al cap i a la fi, almenys en el meu cas, el bloc constitueix la part "pública" d'una passió íntima: escriure!

    Per altra banda, m'alegro que t'hagi agradat el paral·lelisme descrit. Jo també trobo fascinant l'estudi de la psicologia!

    Gràcies per les teves paraules!!!
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix