Translate

dimecres, 4 de juliol de 2012

"I have a dream"...

L’1 de desembre de 1955 Rosa Parks, una humil dona negra, es va negar a cedir el seu seient de l’autobús a un home blanc, contradient les indicacions del conductor i les prescripcions legals. Aquella acció va ser el detonant d'un seguit de reivindicacions que van acabar enderrocant moltes barreres existents en el món més occidental.

“Te n’has adonat, de quanta gent lletja viatja en metro?” Aquesta pregunta me la van formular fa molts anys, quan jo era una adolescent. L’admiració que sentia per la persona que la va fer conferia a totes les seves paraules una credibilitat cega i apassionada. En els darrers temps, quan les voltes de la vida m’han fet tornar a utilitzar aquest mitjà de transport diàriament, sovint recordo aquella qüestió i, sobretot, enyoro l’emoció sentida al creure que se m’estava revelant una gran veritat, un secret que només algunes persones podien conèixer, una veritable confidència.

Ell era un professor de batxillerat i jo era una jove en la que ja s’havia despertat la passió per aprendre. Encara sembla que senti l’enuig que em va produir no poder entendre aquelles paraules, no poder desvetllar el misteri. Al cap i a la fi, nosaltres dos també anàvem en metro, al igual que molta gent propera, i no tots érem lletjos!

Irremeiablement, la coneixença ve amb el temps. Em costa admetre que aquell era un home classista, ple de prejudicis, amb una distant prepotència. La memòria dulcifica els pitjors records i emmascara denigrants realitats. No obstant, he sabut entendre el transfons d’aquella pregunta amb els anys, quan la cruesa d’aquesta societat que hem format s’ha mostrat als meus ulls. Quan he vist la mateixa actitud desenvolupada en altres persones que ni tant sols han trepitjat mai una estació de metro.

Quina concepció de la realitat pot tenir una persona que surt de casa seva, baixa per l’ascensor al pàrquing, agafa el cotxe, arriba a la feina i puja amb l’ascensor fins el seu despatx? Se n’adonarà de què hi ha gent “lletja” per tot arreu, inclús viatjant en el cotxe del costat, durant el seu trajecte cap a la casa de la platja? Sentirà en la seva pròpia pell l’efecte colpidor de veure tres persones en una mateixa illa dormint al ras, dins d’una caixa de cartró? En definitiva, voler i poder viure aliè a aquesta realitat et fa sentir-te immune?

Està clar que no, que la ignorància és majoritàriament voluntària. Tanmateix, allò que em resulta més dur és admetre que jo també veig gent “lletja” per tot arreu i que mentre temps enrere no em fixava, ara cada dia ho tinc més present. La concepció de les diferències entre les persones té un matis separador i separatista, esglaonat  i elitista i, al mateix temps, ens fa obviar la riquesa que deriva de la pluralitat.


Probablement, Rosa Parks no va ser conscient de les conseqüències del seu acte en aquell moment. Però al dia següent un noi desconegut encapçalava l’inici d’una revolució, perquè tenia un somni i el volia fer realitat...

8 comentaris:

  1. Jo faig cada dia -llevat del cap de setmana, que en faig menys- quatre viatges en metro i les cares que hi veig no en són pas, de lletges, però si que, sovint i en general, hi besllumo les emprentes que hi dibuixa el cansament de la jornada laboral. Es clar que el metro és, per excel·lència, el transport que fem servir les classes populars per moure'ns per la ciutat i entorns, per això em sembla tan injust que sigui tan car i ens apugin les tarifes continuament, cosa que ens podria fer sommiar -per què no?- en lluitar per la seva apropiació per la nostra classe i aplicar-li les millores que creguéssim més dignes... Aviam qui encapçala aquesta revolució! Hi ha motiu per engegar-ne tantes...!
    Una abraçada!

    ResponSuprimeix
  2. Violant,

    Gràcies pel teu comentari i sigues benvinguda!

    Totalment d'acord amb tu: podríem començar tantes revoltes de manera justificada!!! La pregunta que potser ens hauríem de fer és si tenim el coratge i la força per a fer-ho...

    Salutacions!

    ResponSuprimeix
  3. Només cal un petit fet per començar una revolució. I els que ho fan generalment no en són conscients. Aquesta és la grandesa dels fets i la meva admiració per tots aquells que alguna vegada gosen posar un granet de sorra allà on no toca.
    Petons !!!!

    ResponSuprimeix
  4. Admiració que comparteixo!!!

    Gràcies, Maricel. Petons!

    ResponSuprimeix