De nou la música em
transporta cap a un altre temps. Un temps on em trobo estranya, un temps
confús.
Vaig en bicicleta, en
la meva bicicleta, una fantàstica “BH” verda, l’única que he tingut a la meva
vida. Veig les pedres al terra, aquelles dues pedres que estaven incrustades en
la corba tot just sortint de casa, enmig de la baixada que girava a l’esquerra.
Vorejo el petit cementiri i enfilo el carrer recte, on viuen els meus amics.
Pedalejo fort, no sigui cas que el gos de la casa del costat per fi m'atrapi. Passo al costat dels ametllers i sento com canten les cigales. Fa calor, potser
vaig massa abrigada, aquest és un mes d’agost sec i dur.
Moltes vegades vaig
berenar pa amb oli i sal en aquelles caloroses tardes d’estiu, moltes, potser
masses. Jo volia pa amb nocilla, com
els meus amics, però les meves demandes topaven amb unes negatives rotundes i
contundents, davant de les quals no hi havia remissió possible. Potser, pensava
aleshores, el que demanes és quelcom pecaminós, que és dolent per a tu.
Tanmateix, cap pensament aconseguia calmar el meu neguit i la meva ràbia. Jo
només volia allò que els demés gaudien!
Però, com tantes altres
vegades, la meva frustració m’acompanyava en aquells trajectes camí de casa
dels meus amics. Potser per aquest motiu anava tan distreta i, qui sap si en
conseqüència, aquelles dues pedres van deixar tantes marques en els meus
genolls.
A vegades, quan veig la
displicent desgana amb la que moltes nenes i nens mengen el seu berenar, em
pregunto com és que hi ha moments que deixen tantes marques, tantes
esgarrapades, tantes ferides...
