Un secret molt simple

En aquests dies de vacances el metro va mig buit. Se sent la meitat de soroll i hi ha el doble de pau, excepte per la gran quantitat de gent que va amb maletes amunt i avall, pels plànols de la ciutat desplegats i per les cremades solars, amb tons fosforescents, visibles d’una hora lluny.

Vinc de la feina i sento certa enveja, perquè jo també he estat de vacances en una ciutat estranya. També he passejat la meva maleta per enllaços inexplorats. També he mirat amb neguit i desconcert les guies d'uns carrers desconeguts i he gaudit de cada petita sorpresa, de cada petit trasbals.

Viatjar és un plaer. Em refereixo a quan et deixes envair per noves llums, aromes, camins o paisatges. Que agradable és no tenir horaris, ni presses ni calendaris. No saber ni quina hora és, menjar el què et ve de gust i quan t'apeteix. Gaudir de cada instant, perquè res no és preceptiu. Parlo de deixar-se anar, alliberar les contractures emocionals i conspirar contra les normes de la nostra quotidianitat.

I caminar amb ulls embadalits i curiositats encadenades en cada pas. Sentir olors, sabors, llengües i textures que semblen noves, però que potser no ho són (qui sap si transformades per la il·lusió del viatger), viure el dia a dia d’altre gent, admirar diferents maneres de fer i, sobretot, retrobar la quasi oblidada ingenuïtat infantil per tal de deixar-se sorprendre per tot plegat. En definitiva, mirar de nou, com si ho féssim per primera vegada, sense els tels amb els que vivim el dia a dia.

Com quan la guineu s’acomiada del Petit Príncep en el seu viatge per l'univers i li confessa el seu secret, un secret molt simple: “Només amb el cor es pot veure bé. El que és essencial és invisible per als ulls”. Tal vegada, veure, mirar, escoltar i sentir amb el cor és una tasca feixuga: suposa tombar de soca-rel les nostres armadures, les nostres distàncies més auto protectores...

1984

Si hi ha alguna cosa que em congratula quan vaig en metro és observar la gran quantitat de gent que compagina el viatge amb la lectura. Llibres de butxaca o bellament enquadernats, revistes amb sentit o d’aquelles per criticar, diaris de pagament o pamflets gratuïts, ofertes de supermercats o factures domiciliàries, en format paper o electrònic... Llegir esdevé una bona opció.

La meva afició per la lectura em va arribar tard, com tantes altres coses a la meva vida. Recordo que les lectures obligatòries en època estudiantil eren enteses com tortures enmig de les obligacions juvenils. Resulta curiós, per tant, que d’alguns d’aquells llibres que van formar part de la meva educació formal en tingui un record tan lúcid i una perdurable admiració que arribà de forma tardana.

D’aquest llibre de George Orwell s’han vessat moltes opinions, una gran part d’elles referides a la seva visió apocalíptica de la nostra societat i a la seva encertada previsió futurista. Encara ara sento aquell sotrac que t’envaeix quan veus uns personatges sense vida íntima, controlats en tots els seus moviments vitals, unes vides prefabricades i enquadrades en un sistema manipulat i dirigit per unes poderoses mans. La sensació de terror al pensar en una societat així, tan inversemblant aleshores, quedava contrarestada per la seguretat que et proporcionava l’inviolable manteniment de la teva llibertat personal, en part perquè la força de les edats primerenques així ho dictaminava i, en part, perquè allò només era un llibre...

I ara, rememorant aquells pensaments, prenc un altre posicionament. Veig les càmeres de videovigilància al metro, als bancs o al carrer; me n’adono que som éssers connectats en xarxa -sempre localitzables-; descobreixo que les meves converses telefòniques poden ser rastrejades; i observo que no és pas tan difícil conèixer els meus números personals. Encara que el que més m’amoïna és veure que porto la roba que “he” de portar, que compro el menjar que se’m recomana publicitàriament, que em considero bella si estic dins d’uns marges delimitats i que la meva vida és plena si posseeixo aquell objecte o visc en aquella casa.

L’ull que tot ho veu està per tot arreu.

Sí, estem construint el futur en cada moment present, però res no està escrit encara si mantenim la llibertat en el nostre interior. Potser es que el “Gran Germà” habita en tots i cadascun de nosaltres i ens falta el coratge per a dirigir-nos la vida segons els nostres propis valors i principis. Inclús podria ser que resulti més fàcil deixar-nos guiar... La pregunta que sorgeix és pertorbadora: en som conscients?