El torno a
mirar dissimuladament. Espero que no se n’adoni de la meva insistència, de la
mateixa manera que la noia que és diana de la seva atenció és aliena a la seva mirada.
Ell està assegut enfront d’ella, jo de peu, a la mateixa distància dels dos. És
un triangle de comunicació unidireccional del que només jo en sóc conscient.
En un
primer moment penso que es tracta d’una simple atracció física, perquè quan he
entrat al vagó jo també m’he fixat en ella. No sé perquè (o si) sempre ens
criden l’atenció els trets més forans. Però no, no es tracta només d’això. Veig
que ell obre la bossa i busca afanyosament quelcom. I comença a dibuixar.
Em sento envaint
una intimitat, perquè, tot i que no arribo a veure el que dibuixa des d’on
estic, sí que em costa molt apartar la mirada del seu procés creatiu. La mira i
dibuixa, un cop i un altre, mentre la resta de la gent no se n’adona de la
màgia d’aquest instant.
Un home va
dir una vegada que un veritable pintor és aquell que és capaç de pintar una
pera envoltat dels tumults de la història. Aquest noi, que porta uns texans gastats i una suadora massa gran, ha
sentit el meravellós impuls de dibuixar aquesta noia d’origen oriental. Ho fa
totalment immers en el tàcit diàleg que es produeix entre autor i obra. És una
sensació que et fa sentir viu, compulsiu amb la realitat que t’endú qui sap on,
estiguis on estiguis, en la situació que sigui. Qui ha sentit res així, sap del
que estic parlant.
El trajecte
s’acaba. La noia s’aixeca, sense haver-se’n adonat de que per un instant
preciós ha esdevingut una musa embriagadora. El noi la mira en el seu petit
trajecte cap a la porta i fa uns ràpids retocs i torna a mirar-la quan les
portes s’obren. Ella marxa...
Jo baixo en
la següent estació. Ell encara està assegut dibuixant, esborrant i tornant a
dibuixar. Intentant transmetre en aquell paper tota la profunditat a la que
s’ha vist fulminat prèviament. Jo passo pel seu costat, però ni tan sols en
aquest moment goso mirar la llibreta. Aquell dibuix és, de moment, per a ell,
només per a ell. Jo sóc feliç per haver gaudit d’aquests minuts, contemplant la
inabastable força de la creativitat, que t’impulsa més enllà dels teus propis
límits. Crear és viure.
P.D.:
L’home que pintava peres es deia Salvador Dalí.
