Translate

dijous, 22 de maig de 2014

La màgia d'un instant


El torno a mirar dissimuladament. Espero que no se n’adoni de la meva insistència, de la mateixa manera que la noia que és diana de la seva atenció és aliena a la seva mirada. Ell està assegut enfront d’ella, jo de peu, a la mateixa distància dels dos. És un triangle de comunicació unidireccional del que només jo en sóc conscient.

En un primer moment penso que es tracta d’una simple atracció física, perquè quan he entrat al vagó jo també m’he fixat en ella. No sé perquè (o si) sempre ens criden l’atenció els trets més forans. Però no, no es tracta només d’això. Veig que ell obre la bossa i busca afanyosament quelcom. I comença a dibuixar.

Em sento envaint una intimitat, perquè, tot i que no arribo a veure el que dibuixa des d’on estic, sí que em costa molt apartar la mirada del seu procés creatiu. La mira i dibuixa, un cop i un altre, mentre la resta de la gent no se n’adona de la màgia d’aquest instant.

Un home va dir una vegada que un veritable pintor és aquell que és capaç de pintar una pera envoltat dels tumults de la història. Aquest noi, que porta uns texans gastats i una suadora massa gran, ha sentit el meravellós impuls de dibuixar aquesta noia d’origen oriental. Ho fa totalment immers en el tàcit diàleg que es produeix entre autor i obra. És una sensació que et fa sentir viu, compulsiu amb la realitat que t’endú qui sap on, estiguis on estiguis, en la situació que sigui. Qui ha sentit res així, sap del que estic parlant.

El trajecte s’acaba. La noia s’aixeca, sense haver-se’n adonat de que per un instant preciós ha esdevingut una musa embriagadora. El noi la mira en el seu petit trajecte cap a la porta i fa uns ràpids retocs i torna a mirar-la quan les portes s’obren. Ella marxa...

Jo baixo en la següent estació. Ell encara està assegut dibuixant, esborrant i tornant a dibuixar. Intentant transmetre en aquell paper tota la profunditat a la que s’ha vist fulminat prèviament. Jo passo pel seu costat, però ni tan sols en aquest moment goso mirar la llibreta. Aquell dibuix és, de moment, per a ell, només per a ell. Jo sóc feliç per haver gaudit d’aquests minuts, contemplant la inabastable força de la creativitat, que t’impulsa més enllà dels teus propis límits. Crear és viure.


P.D.: L’home que pintava peres es deia Salvador Dalí.

Cap comentari:

Publica un comentari