Translate

dilluns, 24 de març de 2014

Moure les fibres del cor


Faci fred o calor, plogui o venti, al alba o pel capvespre, si hi ha un fet característic del microclima suburbà és el multicolor món de les olors que allà hi conviuen. No és d'estranyar que un reguitzell d'efluvis ens envaeixin en el decurs del nostre viatge, en les esperes a les andanes o en els feixucs transbordaments. Sol passar que a primera hora del matí les ferums siguin més benevolents amb el nostre estómac i que, a mesura que passen les hores, augmentin les possibilitats de patir atacs odorífers, cruels i pertorbadors.

Però avui he tingut sort. Vaig de cos, la meva ment està viatjant per altres llocs, i de sobte em trobo allà dins, envoltada d'aquells que tant m'acompanyaven, mirant la carretera, observant les llums d'altres cotxes, vermelles, blanques, grogues. És de nit, plou, i jo vaig de peu, sentint converses, música i soroll, però la meva atenció està centrada, absolutament submisa a la seva aura. Tinc vint anys, centenars d'il·lusions i milers d'angoixes. Ell em mira...

I una olor dolça i fresca, com d'una flor vestida de primavera sota les gotes rosades. Tot en un: la certesa de la seva persona i aquell perfum. La fotografia queda impresa en les meves memòries, en colors, amb brillantor i passió, plena de llum.

Torno al present. Queden dues estacions per baixar i l'aroma ha fugit. Resulta sorprenent que encara es comercialitzi aquella fragància, després de tants anys. Aquella olor que desprenia una petita goma pel cabell que alguna companya s'havia deixat sobre el taulell, en aquell màgic moment del primer dia de la meva vida en què vaig mirar-me en altres ulls.

Sí, és cert, com deia Kipling, més que les imatges o els sons, les olors poden moure les fibres del cor. Avui ho he tornat a sentir.


Cap comentari:

Publica un comentari