Faci fred o
calor, plogui o venti, al alba o pel capvespre, si hi ha un fet característic
del microclima suburbà és el multicolor món de les olors que allà hi conviuen.
No és d'estranyar que un reguitzell d'efluvis ens envaeixin en el decurs del
nostre viatge, en les esperes a les andanes o en els feixucs transbordaments.
Sol passar que a primera hora del matí les ferums siguin més benevolents amb el
nostre estómac i que, a mesura que passen les hores, augmentin les
possibilitats de patir atacs odorífers, cruels i pertorbadors.
Torno al present.
Queden dues estacions per baixar i l'aroma ha fugit. Resulta sorprenent que
encara es comercialitzi aquella fragància, després de tants anys. Aquella olor
que desprenia una petita goma pel cabell que alguna companya s'havia deixat
sobre el taulell, en aquell màgic moment del primer dia de la meva vida en què
vaig mirar-me en altres ulls.
Però avui he
tingut sort. Vaig de cos, la meva ment està viatjant per altres llocs, i de
sobte em trobo allà dins, envoltada d'aquells que tant m'acompanyaven, mirant
la carretera, observant les llums d'altres cotxes, vermelles, blanques,
grogues. És de nit, plou, i jo vaig de peu, sentint converses, música i soroll,
però la meva atenció està centrada, absolutament submisa a la seva aura. Tinc
vint anys, centenars d'il·lusions i milers d'angoixes. Ell em mira...
I una olor dolça
i fresca, com d'una flor vestida de primavera sota les gotes rosades. Tot en
un: la certesa de la seva persona i aquell perfum. La fotografia queda impresa
en les meves memòries, en colors, amb brillantor i passió, plena de llum.

Sí, és cert, com
deia Kipling, més que les imatges o els sons, les olors poden moure les fibres
del cor. Avui ho he tornat a sentir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada