Si hi ha alguna cosa que em
congratula quan vaig en metro és observar la gran quantitat de gent que
compagina el viatge amb la
lectura. Llibres de butxaca o bellament enquadernats,
revistes amb sentit o d’aquelles per criticar, diaris de pagament o pamflets
gratuïts, ofertes de supermercats o factures domiciliàries, en format paper o
electrònic... Llegir esdevé una bona opció.
La meva afició per la lectura em
va arribar tard, com tantes altres coses a la meva vida. Recordo que les
lectures obligatòries en època estudiantil eren enteses com tortures enmig de
les obligacions juvenils. Resulta curiós, per tant, que d’alguns d’aquells
llibres que van formar part de la meva educació formal en tingui un record tan
lúcid i una perdurable admiració que arribà de forma tardana.
D’aquest llibre de George Orwell
s’han vessat moltes opinions, una gran part d’elles referides a la seva visió
apocalíptica de la nostra societat i a la seva encertada previsió futurista.
Encara ara sento aquell sotrac que t’envaeix quan veus uns personatges sense
vida íntima, controlats en tots els seus moviments vitals, unes vides
prefabricades i enquadrades en un sistema manipulat i dirigit per unes
poderoses mans. La sensació de terror al pensar en una societat així, tan inversemblant
aleshores, quedava contrarestada per la seguretat que et proporcionava l’inviolable
manteniment de la teva llibertat personal, en part perquè la força de les edats
primerenques així ho dictaminava i, en part, perquè allò només era un llibre...
I ara, rememorant aquells
pensaments, prenc un altre posicionament. Veig les càmeres de videovigilància al
metro, als bancs o al carrer; me n’adono que som éssers connectats en xarxa -sempre localitzables-; descobreixo que les meves converses telefòniques poden
ser rastrejades; i observo que no és pas tan difícil conèixer els meus números
personals. Encara que el que més m’amoïna és veure que porto la roba que “he”
de portar, que compro el menjar que se’m recomana publicitàriament, que em
considero bella si estic dins d’uns marges delimitats i que la meva vida és
plena si posseeixo aquell objecte o visc en aquella casa.
L’ull que tot ho veu està per tot
arreu.
Sí, estem construint el futur en
cada moment present, però res no està escrit encara si mantenim la llibertat en el
nostre interior. Potser es que el “Gran Germà” habita en tots i cadascun de
nosaltres i ens falta el coratge per a dirigir-nos la vida segons els nostres
propis valors i principis. Inclús podria ser que resulti més fàcil deixar-nos
guiar... La pregunta que sorgeix és pertorbadora: en som conscients?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada