1984

Si hi ha alguna cosa que em congratula quan vaig en metro és observar la gran quantitat de gent que compagina el viatge amb la lectura. Llibres de butxaca o bellament enquadernats, revistes amb sentit o d’aquelles per criticar, diaris de pagament o pamflets gratuïts, ofertes de supermercats o factures domiciliàries, en format paper o electrònic... Llegir esdevé una bona opció.

La meva afició per la lectura em va arribar tard, com tantes altres coses a la meva vida. Recordo que les lectures obligatòries en època estudiantil eren enteses com tortures enmig de les obligacions juvenils. Resulta curiós, per tant, que d’alguns d’aquells llibres que van formar part de la meva educació formal en tingui un record tan lúcid i una perdurable admiració que arribà de forma tardana.

D’aquest llibre de George Orwell s’han vessat moltes opinions, una gran part d’elles referides a la seva visió apocalíptica de la nostra societat i a la seva encertada previsió futurista. Encara ara sento aquell sotrac que t’envaeix quan veus uns personatges sense vida íntima, controlats en tots els seus moviments vitals, unes vides prefabricades i enquadrades en un sistema manipulat i dirigit per unes poderoses mans. La sensació de terror al pensar en una societat així, tan inversemblant aleshores, quedava contrarestada per la seguretat que et proporcionava l’inviolable manteniment de la teva llibertat personal, en part perquè la força de les edats primerenques així ho dictaminava i, en part, perquè allò només era un llibre...

I ara, rememorant aquells pensaments, prenc un altre posicionament. Veig les càmeres de videovigilància al metro, als bancs o al carrer; me n’adono que som éssers connectats en xarxa -sempre localitzables-; descobreixo que les meves converses telefòniques poden ser rastrejades; i observo que no és pas tan difícil conèixer els meus números personals. Encara que el que més m’amoïna és veure que porto la roba que “he” de portar, que compro el menjar que se’m recomana publicitàriament, que em considero bella si estic dins d’uns marges delimitats i que la meva vida és plena si posseeixo aquell objecte o visc en aquella casa.

L’ull que tot ho veu està per tot arreu.

Sí, estem construint el futur en cada moment present, però res no està escrit encara si mantenim la llibertat en el nostre interior. Potser es que el “Gran Germà” habita en tots i cadascun de nosaltres i ens falta el coratge per a dirigir-nos la vida segons els nostres propis valors i principis. Inclús podria ser que resulti més fàcil deixar-nos guiar... La pregunta que sorgeix és pertorbadora: en som conscients?