Depurant responsabilitats...

No sé perquè, però avui em sento dòcil i tranquil·la. Per això m’han espantat les veus de dues dones que parlen airosament al meu darrera. Encara no m’he posat la música, i em converteixo en una oient passiva de les seves deliberacions.

Sembla que parlen d’una altra persona, que s’ha quedat sense diners, que ha hagut d’empenyorar les seves joies, per poder fer front als deutes que té contrets. Una d’elles sotmet a un nou judici als càrrecs públics, del que, com és natural, no en surten ben parats: “...Clar, ells no passen gana, ni han de fer retallades en el seu dia a dia... Guanyen un munt de diners i ho tenen tot pagat... Ja m’agradaria veure’ls a ells com aquesta pobra noia, que no sap com pagar el menjador per als seus fills!”

Aquest és un sentir unitari, intemporal i generalitzat. Tots, en algun moment o un altre, hem esbufegat improperis culpabilitzadors cap enfora. Cada dia trobem motius per a repartir les responsabilitats de la nostra vida en un radi que va de menys a més depenent de l’índex d’afectació pel que ens sentim ofesos. Jo també ho he fet, inclús ho practico de tant en tant, perquè he trobat prou arguments concloents per a fer-ho, o perquè no n’he trobat cap... Tanmateix, una de les grans lliçons que vaig aprenent en el meu caminar és la de saber trobar la línia que separa la meva responsabilitat i la dels demés.

Quan tenim la percepció que vivim temps difícils, tant a nivell personal com col·lectiu, ens sentim amb més potestat per a magnificar les nostres causes i ubicar-les allà on no es poden modificar. Atorgar el poder a quelcom o a algú més enllà de la nostra superfície corporal és un mètode infal·lible per a no trobar cap sortida al laberint, cap possibilitat de millora, de solució o de resolució. Ho sé perquè en tinc la mà trencada... Circumval·lacions del meu pensar, conclusions en el meu tarannà...

Però no és així. No em guia cap intenció de donar lliçons moralitzadores, ni tinc cap clau màgica que obri la porta de sortida. Únicament faig palès que en el meu esdevenir he passat de ser presa fàcil per a aquests pensaments irresolts i banals a prendre la determinació de controlar jo mateixa la meva vida. No negaré que és un pas dur, ple de moments crus, on descobreixes que si la responsabilitat és teva, tot es torna molt més intel·ligible. Sóc conscient del perill que això comporta: pot ser que et creguis responsable de tot el que revesteix la teva vida, del pitjor i del millor, i aquest fet pot desembocar en un excés a l’hora d’autoresponsabilitzar-te de tot i per tot, fins a banyar-te en el mar de la culpa. Tanmateix, el risc val la pena, perquè quan te n’adones que en el teu viatge vital tu ets el capità i el timó, tot cobra un sentit..., el teu sentit.

Em pregunto si aquesta “pobra noia” no va contraure més deutes dels que realment podia abastar...