Translate

dijous, 7 de juny de 2012

El control


Avui al metro he sentit aquella estranya sensació de mareig que a vegades sento. És com si anés a caure, com si els sentits perdessin el control. Com si la ment perdés la forma i el poder.

El control. Em costa recordar algun moment de la meva vida en que no hagi exercit amb suma displicència aquest argument. I quan no ho he fet és quan més feliç he estat. Quan som nosaltres mateixos i el nostre poder interior, sense barreres conscients o subconscients, sense prejudicis limitants, la plenitud de la vida ens omple. Els pulmons es dilaten, els músculs es relaxen, la tensió s’esvaeix. Quina gran sensació!

Diuen que d’aquests moments n’abusem quan som criatures. Petites joies plenes d'innocència, d’autenticitat, d’orgull i d’autoestima. Aleshores creiem que tenim dret al millor, a l’amor, a l’alegria..., en definitiva, a tot el que sentim voler. Diuen els experts en la matèria que aquest període dura aproximadament fins els sis anys d’edat.
Després l’educació, la socialització i les experiències personals van fent retallades, lentes, profundes i consistents retallades. Són limitacions que es defineixen, malauradament, com “madurar”. O el que és el mateix, prendre el control de la nostra vida.

Intento ser objectiva i extreure’m de la meva pròpia vivència i imagino que en tots i cadascun de nosaltres hi ha distàncies inabastables amb aquella franja de la nostra vida, la infància, en la que hem de ser, bàsicament, feliços. Immensos espais plens d'enunciats interrogatius, laments condicionals i recerques infructuoses.

Suposo que no seré l’única que hagi tingut en innumerables ocasions aquelles ganes tan poderoses d’enviar-ho tot a la merda, de sortir per la finestra i cridar, d’agafar la maleta i marxar. Tantes i tantes vegades he volgut manifestar el que sento que em mereixo, he volgut reivindicar els meus drets d’infància, les meves oportunitats perdudes, que ara, que és quan començo a aprendre, tal i com diu la cançó, a “saber desprendre’m”, m’agafa un no sé què de ràbia i enuig i tinc ganes de no controlar, de deixar-me anar...

Dolça contradicció que m’arriba en l’equador de la meva vida.

Cap comentari:

Publica un comentari