Translate

dimarts, 30 de juliol del 2013

Pa amb oli i sal


De nou la música em transporta cap a un altre temps. Un temps on em trobo estranya, un temps confús.
 

Vaig en bicicleta, en la meva bicicleta, una fantàstica “BH” verda, l’única que he tingut a la meva vida. Veig les pedres al terra, aquelles dues pedres que estaven incrustades en la corba tot just sortint de casa, enmig de la baixada que girava a l’esquerra. Vorejo el petit cementiri i enfilo el carrer recte, on viuen els meus amics. Pedalejo fort, no sigui cas que el gos de la casa del costat per fi m'atrapi. Passo al costat dels ametllers i sento com canten les cigales. Fa calor, potser vaig massa abrigada, aquest és un mes d’agost sec i dur.

Moltes vegades vaig berenar pa amb oli i sal en aquelles caloroses tardes d’estiu, moltes, potser masses. Jo volia pa amb nocilla, com els meus amics, però les meves demandes topaven amb unes negatives rotundes i contundents, davant de les quals no hi havia remissió possible. Potser, pensava aleshores, el que demanes és quelcom pecaminós, que és dolent per a tu. Tanmateix, cap pensament aconseguia calmar el meu neguit i la meva ràbia. Jo només volia allò que els demés gaudien!

Però, com tantes altres vegades, la meva frustració m’acompanyava en aquells trajectes camí de casa dels meus amics. Potser per aquest motiu anava tan distreta i, qui sap si en conseqüència, aquelles dues pedres van deixar tantes marques en els meus genolls.

A vegades, quan veig la displicent desgana amb la que moltes nenes i nens mengen el seu berenar, em pregunto com és que hi ha moments que deixen tantes marques, tantes esgarrapades, tantes ferides...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada