Plou. Replego el paraigües intentant no entrebancar-me amb les portes quan s'obren. Em mullo els peus sense voler, perquè procuro no esquitxar a ningú del meu voltant, encara que a més d'un no li va de mullar-se una mica més: hi ha qui la pluja li ha enganxat desprevingut i va completament xop, deixant rastre per tot arreu.
Em toco el cap, just on m'he clavat una de les varetes del paraigües. Ha estat quan l'he apartat per enèsima vegada al creuar-me amb altres persones que també en portaven. Sempre procurava fer-ho, ara ja no tant. No entenc perquè els demés no ho fan, no aconsegueixo assimilar que vagin donant cops a tort i a dret, perquè no tenen la delicadesa i l'educació de respectar els altres.
No entenc perquè no se'm respon en els ascensors, quan entro i dic “bon dia” amb un somriure. Em sorprèn cada dia més observar la brutícia dels carrers. Em faig creus quan és notícia una nova pallissa a una esposa maltractada. No em puc creure que nanos preadolescents insultin i peguin als seus mestres i professors, i encara menys que els seus pares els defensin. Quedo corpresa quan, precisament, són portada maltractaments de fills vers els seus pares. I trontollen les meves estructures quan se'm subestima contínuament des de les cúpules directives a les que estic sotmesa, tant en la feina, com en la meva ciutat i en el meu país. Fins i tot, hi ha ocasions en què em qüestiono els meus valors, tot inquirint-los per tal de trobar un equilibri.
Tanmateix, el dubte persisteix: sóc jo o són els temps que han fet canviar el valor de la paraula “respecte”? Tant se val, em dic. Potser la millor part consisteix en pensar que encara me n'adono de totes aquestes coses, que encara tinc referències positives en les que recolzar-me. Una manera de fer honesta i respectuosa, potser en desús, potser postergada per noves realitats...
Paro en sec les meves tribulacions. Una melodia comença a sonar en el meu mp4. Tanco els ulls i em deixo endur. Visualitzo unes escenes i una sensació alegre i coratjosa em porta l'esperança necessitada. Deu ser la pluja, concloc melangiosament... I, finalment, somric.
Molt bon text, Nuri!.
ResponEliminaEs evident que el respecte, l'educació, el civisme també estan en crisi... potser tot plegat és un reflex d'on estem anant a parar com a societat. Potser el més còmode seria deixar-nos dur per aquest declivi, però no, no ens podem deixar endur pel corrent, no ens hi sentiríem bé. A mi em fot molt que quan baixo del vagó del metro la gent que vol entrar m'empenyi, potser em sap una mica de greu que quan coincideixo amb algú per l'escala del blog on treballo no em saludin, però si sóc jo qui imita aquestes actuacions contribuiré a que el món es torni encara una mica més hostil del que ja és, per tant, continuaré saludant encara que no se'm contesti i em mossegaré la ràbia que em fa que em trepitgin els talons de la sabata perquè volen passar-me, tot caminant pel carrer, que m'ho demanin coi! i m'apartaré (encara que jo sóc de les que van lleugeres).
La veritat és que sento molta ràbia degut a aquest tipus d'actuacions. Caminar pel centre de Barcelona i anar en metro em treuen de polleguera, sovint, però tinc molt clar que no em vull embrutir com ells ja s'han embrutit.
Una abraçada!
Violant,
EliminaEm pregunto si aquesta "crisi de valors" de la nostra societat no reflecteix un canvi de paradigma. Cada vegada ens sorprenen més actituts altruistes i solidàries, i no hauria de ser així, perquè crec que aquestes característiques són intrínseques a l'ésser humà...
En tot cas, per molta ràbia que ens faci, sí, continuarem saludant en l'ascensor o apartant el paraigües pel carrer...
Moltes gràcies i rep una abraçada tu també!
Perdona Nuri, que et torni a escriure, però és que m'ha agradat molt que comentessis que ens sorprenen les actituds altruistes i solidàries. Estic completament d'acord amb el que exposes i a mi, el que em sorprèn és que la gent pensi: "oh! però que bons són aquests que ajuden desinteressadament a aquests altres que ho necessiten", quan la veritat, és que l'ajuda mútua ha de ser una acció natural i potser, fins i tot com tu dius, és intrínseca a l'ésser humà. Es que, de vegades, tinc la sensació que la gent creu que són només els "sants" o els "onegistes" els qui, degut a la seva "condició superiorment bona", col·laboren en las causes solidàries com si això fos alguna cosa anormal. El que no és normal és que no ens recolzem els uns als altres. Recordo les paraules d'en Xirinacs respecte a aquest tema, deia que si ens organitzéssim a nivell familia/comunitat de veïns/barri... etc no caldrien centres mentals, residències per a la gent gran, etc. I aquestes idees que ell exposava, molt més ben explicitades que no pas jo en aquestes línies, em plaïen fortament en llegir-les, ja que jo crec en l'organització social horitzontal enfront de la piramidal i és quelcom que em fa sentir que, potser, sóc d'idees àcrates. Bé, de fet en Xirinacs era cristià i aquest pensament té connotacions anarquistes, em sembla.
EliminaEl que hem de tenir clar, penso, és que l'ajuda mútua no té res a veure amb la "caritat" fruit del sistema capitalista que alimenta els seus interessos, sinó que té a veure amb el desenvolupament normal i natural de l'ésser huma socialitzat.
Buf! De debò que els teus relats fan pensar... i les contestacions als comentaris, també!
Una abraçada!
Violant...
ResponEliminaEls teus comentaris també fan pensar!!! ;-)
Completament d'acord amb tu: la solidaritat és una característica humanament establerta, que portem en els nostres gens com a éssers socials que som. Però la nostra societat no fomenta aquesta actitud, ans el contrari. Aquí és on veig el problema...
Una forta abraçada!