Translate

diumenge, 8 de maig de 2011

Els paradisos perduts...

Avui inicio un nou camí. El que em porta, plena de reticències, a fer públics els meus pensaments.
No dubto de la meva coherència, sinó de les meves habilitats per comunicar allò que té tant de sentit al meu interior...

És diumenge i, per tant, no he anat en metro. Però sí en autobús. He pogut seure (quina sort!) i mirar per la finestra (la sort ha sigut doble!). I quan miro per la finestra els pensaments em volten, a gran velocitat, portant-me allà on, qui sap perquè, més solitud existeix.
La solitud com a motor, com a propulsor de les meves emocions. La solitud que abans desconeixia, més aviat evitava, per tal de no afrontar-la. La solitud en la que sé que tot s'acaba i tot torna a començar, sense estridències ni pors. Perquè és inevitable.
Sola estic, davant aquest portàtil, com molts diumenges per la tarda, enyorant allò que va ser i somiant allò que mai serà. Pensant en qui ja no hi és i estimant a qui encara està.

Avui he pensat en un aforisme que he sentit: "els paradisos perduts només estan dins de nosaltres mateixos", del Marcel Proust. I això té tant a veure amb la solitud, tant... Viure en el passat, sense deixar que, senzillament, passi, passi, passi... I perdent un temps preciós estant ancorats allà. Perquè mentre estem en aquell lloc, no vivim el present. És fàcil de deduir, oi?

Aleshores, perquè ens passem tant de temps vivint en els paradisos perduts?


P.S.: Demano disculpes a qui em pugui llegir i vegi que el meu català és bastant deficient en la seva escriptura. Procuraré millorar-lo.

Cap comentari:

Publica un comentari