Els privilegis de viatjar en metro

Acabo d’arribar de treballar.. en metro, com cada dia.

Un noi en cadira de rodes. Un noi que no devia tenir més de vint-i-cinc, amb una cama amputada a l’alçada del genoll. Un noi demanant almoina.

Em sorprenc a mi mateixa pujant el volum del mp4 i tancant els ulls. Me n’adono i els obro, però no goso mirar-li. Em fixo en la cara de la gent que va al vagó. La immensa majoria el mira mig estabornits pel panorama que estan vivint en primera persona. Les dones deixen entreveure un pensament de llàstima i els homes procuren dissimular.

I la ment racional comença el seu itinerari: ‘com ens hem de veure’..., ‘pobre, tan jove i veure’s així’...., ‘això és del que s’haurien de preocupar aquests c... que manen’..., ‘aquesta és la societat del benestar?’...

Immediatament, però, les emocions agafen el timó. I no puc deixar de fer-me mil preguntes, de qüestionar-me a mi mateixa, perquè ni tant sols el que estic veient em commou per obrir la bossa i donar-li qualsevol aportació. Penso en que millor no li dono, així podré demà permetre’m un d’aquests luxes que em permeto cada dia.

I quan passa l’horrorosa sensació de culpa, ve la pau.

Em pregunto com puc estar trista perquè no m’han dit allò que volia sentir. Com puc creure que el món s’enfonsa perquè estic refredada. Se’m remou l’estòmac al observar que avui he cregut que ha sigut un dia horrible perquè ha sonat molt el telèfon a la feina. Veig absolutament espantada com el que per a mi pot ser un drama no és res.

I no puc deixar de donar les gràcies per ser una persona privilegiada, que va en metro a la feina, que es pot comprar un parell de sabates i se les pot posar.