Translate

dilluns, 30 de maig de 2011

El Déu Chronos

Aquests dies no paro de sentir el pes del transcurs del temps.

Veig com la gent es fa gran, com els seus cossos es van cansant i les seves cèl·lules marcint. Com la memòria s’esvaeix, els ossos grinyolen i res no té intensitat.

Sento que fa molts anys que vaig ser adolescent. Veig aquella època amb la distància del qui està damunt el turó, amb benevolència sobre les malifetes, complaença davant la mediocritat dels meus èxits i un inevitable somriure al rememorar les emocions d’aleshores.

Me n’adono que ja s’ha mort molta gent. Familiars, primers amors, coneguts... En la consciència la mort ja no és allò llunyà, ja no es pot evitar pensar en ella. I sentir-la propera, perquè un cop s’ha tocat, s’ha sofert i s’ha respectat, ja no pots ser immune al seu poder.

Noto que ja tinc molts records, de persones, fets, oblits i dolors. Ja he ensopegat massa vegades en la mateixa pedra i picat sobre el mateix mur. Inclús hi ha vegades que ja sé frenar abans de topar-m’hi.

I, sobretot, des de fa un temps ençà he començat a donar gràcies a la vida. Perquè he tingut la gran sort de conèixer el meu ‘per a què’. Una raó que no va més enllà que la de trobar-me a mi mateixa, anar cap el meu centre.

Sempre he tingut un anhel, que al principi no entenia molt bé, el de trobar ‘pau’. No sabia que volia dir ni on o quan o amb qui podria trobar-la. No sabia ben bé que buscava. Però tenia molt clar que quan ho trobés sabria identificar-lo.
I encara no l’he trobat, però ja sé el que és.

Prego, doncs, al Déu Chronos perquè em doni el beneplàcit d’arribar a trobar-la.

Cap comentari:

Publica un comentari