Translate

dimarts, 27 de març de 2012

Kairós...

Veig una colla d’adolescents al vagó. Deuen tornar d’una excursió urbana, perquè estan més aviat tranquils, acatant les succintes ordres de les persones que en són responsables. Recordo que jo també vaig anar d’excursió i torno a tenir ganes de parlar del temps, però de la seva veritable vàlua, la del moment precís, la de l'instant just.

Quan passes per la vida sense poder percebre que és un fet casual, una oportunitat única que se’ns ha donat i que ha estat un autèntic cop de sort, no pots copsar la grandesa del Kairós. Aquella joia d’haver-te sentit bé en aquell moment, la certesa d’haver viscut el millor instant, la més meravellosa vivència.

Des de fa un temps tinc la gran fortuna de saber identificar aquestes presències a la meva vida. Veig que allò que abans només eren casualitats eren, en realitat, oportunitats.
Me n’adono de que res no ha passat per res, que la vida, la meva vida, és una conseqüència i que jo en sóc la causa.

Difícil resulta l’argumentació. No disposo d’ella, només tinc valors descriptius. Sé que els pitjors fets han esdevingut les millors oportunitats i les millors experiències només ho van ser en aquell temps on van succeir.
La visita de la mort, el desgavell sentimental, el trencament d’una addicció o les més cruentes injustícies han suposat per a mi nous camins que, de ben segur, no hagués pres sense haver viscut aquestes crisis. En aquest moment de la meva vida en sóc conscient.

Dono gràcies, doncs, perquè la vida sigui tan ‘normal’ amb mi. No som més o menys desgraciats pels fets viscuts, sinó per com els vivim, per com decidim sentir cada instant just de la nostra existència.

Cap comentari:

Publica un comentari