Translate

dijous, 5 d’abril de 2012

Universos paral·lels

Avui baixo a l'andana tranquil·lament, sense presses.

És l'últim dia que faig aquest trajecte per anar a treballar. Demà descobriré un nou itinerari, noves pautes i nous companys de viatge. Però avui em vull acomiadar.

Ell casi sempre està al mateix lloc: dempeus al costat d'una d'aquelles tres barres metàl·liques que hi ha just davant de les portes. Sempre té el mateix posat: mig agafat amb la ma esquerre, amb un maletí a la dreta, mirant el terra. Té el cabell llis, preciós, i unes mans plenes de sensibilitat. Du normalment un vestit gris, una corbata negra i les sabates lluents. El saludo cada dia, en silenci, pensant que ell m'escolta... M'agradaria preguntar-li tantes coses!

Què deu pensar mentre el vagó trontolla? Com deu sentir les múltiples veus plurilingües, tant diverses en tonalitat i volum? Sent, com sento jo, la barreja d'olors patent i diferent cada dia? Li molestaran les continues variacions de temperatura? Se li farà el viatge tant llarg o curt com se'm fa a mi, depenent de l'ànim del dia? Com veurà el món que ens envolta, que ens dóna oxigen i ens ofega alhora?

Diuen que hi ha universos paral·lels, que el nostre univers, que a mi tant em costa d'encabir en la meva limitada ment, pot ser només una rèplica d'un altre, en el que pot haver una dona com jo escrivint en aquest mateix moment un escrit com aquest. Em resulta sorprenent i confús. Allò que sí arribo a entendre és que, dintre d'aquest vagó -en aquest metro, que fa aquest trajecte- existeixen dos universos, el d'ell i el meu. Dos universos que mai s'encreuaran, que són paral·lels... o potser sí: es trobaran a l'infinit.

Arriba la meva parada, he de baixar. I tot just quan passo pel seu costat el miro, vull dir-li adéu, i ensopego, distreta i emmudida, amb el seu bastó.

Cap comentari:

Publica un comentari