Musica, maestro!

S'obren les portes, entro i busco un lloc on recolzar-me.

Al meu costat apareix un home tocant el violí, amb un d'aquells altaveus enormes que sonen fatal. Tot i la proximitat, només el sento de fons, perquè porto el volum del meu mp4 molt alt. M'ha fet pensar en com, des d'uns temps ençà, la música m'ajuda i em reconforta. I no fa pas tant d'això: ara farà sis anys vaig conèixer una persona que m'hi va ensenyar. Recordo que em passava cançons mitjançant el xat, cançons que, després em vaig adonar, estaven plenes de sentit per a nosaltres.

Escoltar-les sempre me l'ha recordat. Les tinc guardades en una carpeta que du el nom de “música regalada”, perquè configuren una part del generós aprenentatge que ell m'ha fet arribar. Sempre obtenim valuosos regals de les persones que anem coneixent. Uns d'amargs i estranyament dolorosos, d'altres plens de felicitat. En aquest cas, descobrir com la música pot convertir el pitjor moment en una oportunitat de coneixença i un instant emocionant i únic, en un record inoblidable.

Des d'aleshores, la música m'acompanya. La sento com a rutina, per assolir la quotidianitat del dia a dia. A vegades em serveix de consol, per a trobar un moment de pau quan els meus fantasmes volen tornar. En ocasions, és una exaltació de mi mateixa, reafirmant-me en els meus perquès i en les meves creences. L'he fet servir per a tranquil·litzar-me, abans de les grans ocasions, sentint-la, ballant-la i cridant-la. I en l'instant més sublim he volgut compartir-la, quan m'he sentit prou encoratjada per fer saber al món qui sóc i perquè sóc...

La música ens acompanya, plena de sentit. De tant en tant em ve una cançó al cap, no sé el perquè, no entenc el motiu, no l'he sentida des de fa molt temps i em resulta estrany recordar-la... Tanmateix, en el transcurs de la jornada algun fet, alguna persona o algun pensament, em connecta d'alguna manera amb la cançó que unes hores abans havia rememorat... I em sorprenc a mi mateixa exaltada i encuriosida, sense entendre la relació, no trobant una explicació “lògica” i concloent que haurà estat pura casualitat... O potser ha esdevingut causalitat? No ho sé, però em fa sentir bé, perquè, d'alguna manera, es com si el meu interior em “parlés”...

Em pregunto què faria si no pogués escoltar música mentre vaig en metro. Si no pogués trobar els meus pensaments enmig de tant soroll, de tanta gent i de tanta inquietud. I torno a donar les gràcies a qui m'ho va descobrir. “I hope he never lets me down again...”