Translate

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Enyor...

Avui estàvem tots molt atapeïts al metro. Conseqüències dels drets que ens atorga la democràcia...

Com casi cada dia, a la tornada de la feina, he fet la part inicial del meu trajecte amb un company. Ha sorgit una conversa gens casual: parlàvem de com les tradicions canvien segons el lloc on es desenvolupen. Ell és d'una terra especial, com la meva, on cada instant té un sentit i provoca una pertinença. Una terra bella, verda i arrelada. També allà hi ha dies plens de recolliment, on es comparteixen moments identificadors i identificatius al voltant de la taula.

De sobte, un home ha interromput la nostra conversa. Estava assegut davant nostre, a una curta distància, motivada per la inexorable llei que enuncia que no hi cap més gent en un espai tancat i limitat. Ens ha dit que fa vint anys va poder comprovar com part de les tradicions que creiem exclussivament nostres són només “còpies” importades: a l'altra punta del món, en les cultures més orientals, es celebren de manera similar determinades dates cronològiques.

Més enllà de les anècdotes -provocades tant per la sorpresa que avui en dia comporta un fet tan socialitzador com que algú aliè participi d'una conversa privada en un lloc públic, com per les informacions aportades-, altres aspectes han cridat la meva atenció. Era un home gran, amb certa elegància, educat i ben vestit, que portava en la mirada i en les seves mans una experiència i unes vivències del tot atraients. Portava paraigües (quin remei!), però el duia d'aquella manera tan especial en què et fixes i que et fa pensar. Repenjava el cap sobre el seu mànec, amb la mà recolzada, lànguidament, serenament...

M'ha recordat un ésser que vaig estimar, que em va donar la vida i que me la va mostrar. L'he tornat a sentir, a rememorar, a admirar. Aquell home, sense saber-ho, m'ha fet enyorar.

Avui anàvem massa atapeïts al metro, hi havia molta gent, es notava cert neguit. Tanmateix, jo he recordat un lloc i m'he sentit tranquil·la, lliure, sola i trista. Un lloc ple de significats, ara buit de presències. Un indret, una vida i una companyia que enyoro de manera creixent a cada instant.



Conseqüències dels esdeveniments que ens provoca el pas del temps...
 

2 comentaris:

  1. Molt emotiu, Nuri.
    A mi també m'ha passat això de que, de sobte, una actitud, un gest, una mirada, un to de veu... m'ompli de sensacions agre-dolces alhora.
    L'enyor, arriba un moment a la vida, que et fa companyia. Cal saber-lo gestionar... forma part del cicle vital.
    Salut i vida!

    ResponSuprimeix
  2. Violant...

    Wappa, no havia vist el teu comentari. Fa temps que no tinc massa temps... M'explico?
    M'agraden molt les teves paraules, com sempre!

    Gràcies i Feliç Any Nou!!!
    Una forta abraçada,

    ResponSuprimeix