Les oportunitats perdudes

Comença el curs. Avui el metro torna a anar ple de joves universitaris, estrenant carpetes, deixant entreveure certa emoció per un nou començament o fatiga per la inevitable represa. Molts lluint bronzejat, alguns mig adormits -són quarts de tres de la tarda- i la majoria aliens a la meva anàlisi. Em veig reflectida: fa més de dues de dècades jo també anava en metro per a afrontar el repte universitari.

Jo, filla d'un pencaire qualsevol, primera de tota la família que anava a la universitat. Jo, dins de la meva innocència perduda, cavalcant briosa cap a l'assoliment d'allò que tants esperaven de mi. Jo, una estudiant tan brillant a l'institut, iniciant el camí de la consecució d'una titulació important, potent, d'aquelles que donen prestigi i un futur folgat i acomodat.

Ni tant sols vaig haver de decidir, ho van fer les meves habilitats i les orientacions d'algun professor esperançat en llençar una persona més cap a un futur reeixit. Recordo que ni ho vaig pensar, que donava a les paraules alienes -encoratjadores, afectuoses i confiades en mi- la força de la meva pròpia convicció. Per molts motius, no em vaig preguntar què era el que m'agradava, el què m'apassionava, el què volia fer. I les conseqüències d'aquesta falta de diàleg interior no van trigar en aparèixer.

Vaig durar dos cursos. Després els diners no van donar per a més (jo era filla d'un pencaire qualsevol). Empesa per les circumstàncies, vaig haver d'entrar en el món laboral. Sentia que havia decebut a tanta gent... Anys més tard, em vaig penedir enormement, per molts motius, per molts records. Pensava que havia perdut una gran oportunitat.

Fa poc que he tornat a la universitat. Sí, jo també estic estudiant una carrera, em dic a mi mateixa quan veig a aquests joves que m'envolten al vagó. D'una manera diferent, semi-presencialment, però per fi ho estic fent. Penso en de quina manera he arribat a escollir una temàtica que res té a veure amb allò que em recomanaven quan tenia divuit anys i constato que he trigat vint-i-cinc anys a saber el què vull, a descobrir en què em vull formar. La vida, sens dubte, em presenta les oportunitats d'una manera tardana, si estableixo la comparació amb gran part de la gent del meu entorn.

Però, sabeu?, estic immersa en uns estudis apassionants, que m'omplen i em sento feliç perquè sé que estic fent allò que vull fer. En el seu moment estava segura que havia perdut una oportunitat. Ara crec que sense haver-la perdut mai hauria arribat a sentir-me tan feliç.

A vegades pensem que ens hauríem d’haver pujat al tren que acaba de passar i ens flagel·lem constantment per no haver-ho fet, sense ni tant sols preguntar-nos si aquell tren anava en la nostra direcció...