La bellesa de la vellesa

Passen els anys i creixem. Continuen passant i ens fem grans. Quan una altra persona, generalment un infant, es dirigeix cap a tu com a “senyor-a”, te n'adones, poc o molt, que alguna cosa està canviant. I més endavant, pràcticament sense pensar-ho, contemples la vellesa com quelcom proper, com un pas que no està tan llunyà, com una experiència que sí que ens tocarà.

De fet, un dia veus a una anciana i alguna cosa se't remou per dins. Recordes els teus avis, que veies amb aquella admiració i/o horror que produeix la distància -temporal i física- i la desconeixença. I descobreixes que ja no hi penses de la mateixa manera. Ara un sentiment estrany i nou et commou, una barreja de pena, tristesa, por, solidaritat i mútua comprensió. La proximitat del què és inevitable canvia les nostres percepcions.

Quan ets conscient de que del transcurs del temps tu també en formes part, que tard o d'hora tot comença i tot acaba, un desgavell de sensacions se t'acumula. Sents en primera persona que tot allò que abans era primordial, quotidià o imprescindible, ha passat a un segon terme. El més important no és anar amb sabates de taló i uns pantalons ben arrapats, sinó la comoditat. Les respostes impetuoses i les ganes de cremar les hores han donat pas a una acceptació molt més serena de la realitat. El silenci té un valor que abans estava ocult i la música no és l'excusa, sinó el camí.

Tant per tant, la vellesa ja no és quelcom estrany, sinó, afortunadament, un procés causal. I la seva bellesa es brinda obertament als nostres ulls, tot endinsant-se en el nostre dia a dia i en els nostres pensaments. De sobre, la visió d'una parella d'ancians agafats de la mà es torna un desig encoratjador, un objectiu a assolir, perquè descobreixes que allò temut no és fer-se gran, sinó fer-ho en soledat.

Pensaments que van i em venen mentre decau l'estúpid orgull que em produeix cedir el meu seient a una dona gran que acaba d'entrar. El metro arranca i l'anciana trontolla, sembla que ha de caure, sort que un noi i jo l'agafem i l'ajudem a seure. Potser a ella ja no hi ha ningú que li agafi la mà, potser està sola i, el que és pitjor, se sent sola...