El control

Avui al metro he sentit aquella estranya sensació de mareig que a vegades sento. És com si anés a caure, com si els sentits perdessin el control. Com si la ment perdés la forma i el poder.

El control. Em costa recordar algun moment de la meva vida en que no hagi exercit amb suma displicència aquest argument. I quan no ho he fet és quan més feliç he estat. Quan som nosaltres mateixos i el nostre poder interior, sense barreres conscients o subconscients, sense prejudicis limitants, la plenitud de la vida ens omple. Els pulmons es dilaten, els músculs es relaxen, la tensió s’esvaeix. Quina gran sensació!

Diuen que d’aquests moments n’abusem quan som criatures. Petites joies plenes d'innocència, d’autenticitat, d’orgull i d’autoestima. Aleshores creiem que tenim dret al millor, a l’amor, a l’alegria..., en definitiva, a tot el que sentim voler. Diuen els experts en la matèria que aquest període dura aproximadament fins els sis anys d’edat.

Després l’educació, la socialització i les experiències personals van fent retallades, lentes, profundes i consistents retallades. Són limitacions que es defineixen, malauradament, com “madurar”. O el que és el mateix, prendre el control de la nostra vida.

Intento ser objectiva i extreure’m de la meva pròpia vivència i imagino que en tots i cadascun de nosaltres hi ha distàncies inabastables amb aquella franja de la nostra vida, la infància, en la que hem de ser, bàsicament, feliços. Immensos espais plens d'enunciats interrogatius, laments condicionals i recerques infructuoses.

Suposo que no seré l’única que hagi tingut en innumerables ocasions aquelles ganes tan poderoses d’enviar-ho tot a la merda, de sortir per la finestra i cridar, d’agafar la maleta i marxar. Tantes i tantes vegades he volgut manifestar el que sento que em mereixo, he volgut reivindicar els meus drets d’infància, les meves oportunitats perdudes, que ara, que és quan començo a aprendre, tal i com diu la cançó, a “saber desprendre’m”, m’agafa un no sé què de ràbia i enuig i tinc ganes de no controlar, de deixar-me anar...

Dolça contradicció que m’arriba en l’equador de la meva vida.

Depurant responsabilitats...

No sé perquè, però avui em sento dòcil i tranquil·la. Per això m’han espantat les veus de dues dones que parlen airosament al meu darrera. Encara no m’he posat la música, i em converteixo en una oient passiva de les seves deliberacions.

Sembla que parlen d’una altra persona, que s’ha quedat sense diners, que ha hagut d’empenyorar les seves joies, per poder fer front als deutes que té contrets. Una d’elles sotmet a un nou judici als càrrecs públics, del que, com és natural, no en surten ben parats: “...Clar, ells no passen gana, ni han de fer retallades en el seu dia a dia... Guanyen un munt de diners i ho tenen tot pagat... Ja m’agradaria veure’ls a ells com aquesta pobra noia, que no sap com pagar el menjador per als seus fills!”

Aquest és un sentir unitari, intemporal i generalitzat. Tots, en algun moment o un altre, hem esbufegat improperis culpabilitzadors cap enfora. Cada dia trobem motius per a repartir les responsabilitats de la nostra vida en un radi que va de menys a més depenent de l’índex d’afectació pel que ens sentim ofesos. Jo també ho he fet, inclús ho practico de tant en tant, perquè he trobat prou arguments concloents per a fer-ho, o perquè no n’he trobat cap... Tanmateix, una de les grans lliçons que vaig aprenent en el meu caminar és la de saber trobar la línia que separa la meva responsabilitat i la dels demés.

Quan tenim la percepció que vivim temps difícils, tant a nivell personal com col·lectiu, ens sentim amb més potestat per a magnificar les nostres causes i ubicar-les allà on no es poden modificar. Atorgar el poder a quelcom o a algú més enllà de la nostra superfície corporal és un mètode infal·lible per a no trobar cap sortida al laberint, cap possibilitat de millora, de solució o de resolució. Ho sé perquè en tinc la mà trencada... Circumval·lacions del meu pensar, conclusions en el meu tarannà...

Però no és així. No em guia cap intenció de donar lliçons moralitzadores, ni tinc cap clau màgica que obri la porta de sortida. Únicament faig palès que en el meu esdevenir he passat de ser presa fàcil per a aquests pensaments irresolts i banals a prendre la determinació de controlar jo mateixa la meva vida. No negaré que és un pas dur, ple de moments crus, on descobreixes que si la responsabilitat és teva, tot es torna molt més intel·ligible. Sóc conscient del perill que això comporta: pot ser que et creguis responsable de tot el que revesteix la teva vida, del pitjor i del millor, i aquest fet pot desembocar en un excés a l’hora d’autoresponsabilitzar-te de tot i per tot, fins a banyar-te en el mar de la culpa. Tanmateix, el risc val la pena, perquè quan te n’adones que en el teu viatge vital tu ets el capità i el timó, tot cobra un sentit..., el teu sentit.

Em pregunto si aquesta “pobra noia” no va contraure més deutes dels que realment podia abastar...

1984

Si hi ha alguna cosa que em congratula quan vaig en metro és observar la gran quantitat de gent que compagina el viatge amb la lectura. Llibres de butxaca o bellament enquadernats, revistes amb sentit o d’aquelles per criticar, diaris de pagament o pamflets gratuïts, ofertes de supermercats o factures domiciliàries, en format paper o electrònic... Llegir esdevé una bona opció.

La meva afició per la lectura em va arribar tard, com tantes altres coses a la meva vida. Recordo que les lectures obligatòries en època estudiantil eren enteses com tortures enmig de les obligacions juvenils. Resulta curiós, per tant, que d’alguns d’aquells llibres que van formar part de la meva educació formal en tingui un record tan lúcid i una perdurable admiració que arribà de forma tardana.

D’aquest llibre de George Orwell s’han vessat moltes opinions, una gran part d’elles referides a la seva visió apocalíptica de la nostra societat i a la seva encertada previsió futurista. Encara ara sento aquell sotrac que t’envaeix quan veus uns personatges sense vida íntima, controlats en tots els seus moviments vitals, unes vides prefabricades i enquadrades en un sistema manipulat i dirigit per unes poderoses mans. La sensació de terror al pensar en una societat així, tan inversemblant aleshores, quedava contrarestada per la seguretat que et proporcionava l’inviolable manteniment de la teva llibertat personal, en part perquè la força de les edats primerenques així ho dictaminava i, en part, perquè allò només era un llibre...

I ara, rememorant aquells pensaments, prenc un altre posicionament. Veig les càmeres de videovigilància al metro, als bancs o al carrer; me n’adono que som éssers connectats en xarxa -sempre localitzables-; descobreixo que les meves converses telefòniques poden ser rastrejades; i observo que no és pas tan difícil conèixer els meus números personals. Encara que el que més m’amoïna és veure que porto la roba que “he” de portar, que compro el menjar que se’m recomana publicitàriament, que em considero bella si estic dins d’uns marges delimitats i que la meva vida és plena si posseeixo aquell objecte o visc en aquella casa.

L’ull que tot ho veu està per tot arreu.

Sí, estem construint el futur en cada moment present, però res no està escrit encara si mantenim la llibertat en el nostre interior. Potser es que el “Gran Germà” habita en tots i cadascun de nosaltres i ens falta el coratge per a dirigir-nos la vida segons els nostres propis valors i principis. Inclús podria ser que resulti més fàcil deixar-nos guiar... La pregunta que sorgeix és pertorbadora: en som conscients?

Musica, maestro!

S'obren les portes, entro i busco un lloc on recolzar-me.

Al meu costat apareix un home tocant el violí, amb un d'aquells altaveus enormes que sonen fatal. Tot i la proximitat, només el sento de fons, perquè porto el volum del meu mp4 molt alt. M'ha fet pensar en com, des d'uns temps ençà, la música m'ajuda i em reconforta. I no fa pas tant d'això: ara farà sis anys vaig conèixer una persona que m'hi va ensenyar. Recordo que em passava cançons mitjançant el xat, cançons que, després em vaig adonar, estaven plenes de sentit per a nosaltres.

Escoltar-les sempre me l'ha recordat. Les tinc guardades en una carpeta que du el nom de “música regalada”, perquè configuren una part del generós aprenentatge que ell m'ha fet arribar. Sempre obtenim valuosos regals de les persones que anem coneixent. Uns d'amargs i estranyament dolorosos, d'altres plens de felicitat. En aquest cas, descobrir com la música pot convertir el pitjor moment en una oportunitat de coneixença i un instant emocionant i únic, en un record inoblidable.

Des d'aleshores, la música m'acompanya. La sento com a rutina, per assolir la quotidianitat del dia a dia. A vegades em serveix de consol, per a trobar un moment de pau quan els meus fantasmes volen tornar. En ocasions, és una exaltació de mi mateixa, reafirmant-me en els meus perquès i en les meves creences. L'he fet servir per a tranquil·litzar-me, abans de les grans ocasions, sentint-la, ballant-la i cridant-la. I en l'instant més sublim he volgut compartir-la, quan m'he sentit prou encoratjada per fer saber al món qui sóc i perquè sóc...

La música ens acompanya, plena de sentit. De tant en tant em ve una cançó al cap, no sé el perquè, no entenc el motiu, no l'he sentida des de fa molt temps i em resulta estrany recordar-la... Tanmateix, en el transcurs de la jornada algun fet, alguna persona o algun pensament, em connecta d'alguna manera amb la cançó que unes hores abans havia rememorat... I em sorprenc a mi mateixa exaltada i encuriosida, sense entendre la relació, no trobant una explicació “lògica” i concloent que haurà estat pura casualitat... O potser ha esdevingut causalitat? No ho sé, però em fa sentir bé, perquè, d'alguna manera, es com si el meu interior em “parlés”...

Em pregunto què faria si no pogués escoltar música mentre vaig en metro. Si no pogués trobar els meus pensaments enmig de tant soroll, de tanta gent i de tanta inquietud. I torno a donar les gràcies a qui m'ho va descobrir. “I hope he never lets me down again...”

Dijous...

Sec, mig adormida, i tanco els ulls. Aixeco el cap i els obro, i torna la mateixa incertesa: “què durà, aquell noi, en la seva motxilla?”

Cada dia que viatjo en metro, en algun instant o un altre, un pensament sorgeix reiterativament. Un pensament que s’origina en la por. Un pensament ple d’irracionalitat.

Desconec els mecanismes concrets, però hi ha moments a la vida que ens queden impresos en la memòria a foc, resistint tot tipus de barreres temporals, somàtiques i patològiques. Són aquells en què una forta impressió emocional ens ha deixat congelats, aturats, atordits... Un d’ells m’envaeix, amb tota la seva crueltat i duresa. D’entre les imatges que es projecten en la meva ment, una sensació sobresurt per damunt de totes, una pregunta que verbalitzo a batzegades: i si aquest fos el meu últim moment?

Era un dijous qualsevol i potser en aquells vagons ningú no ho pensava, però per a molts es va convertir en el seu últim lloc, on van sospirar el seu darrer anhel. No sóc ningú per a jutjar, no pretenc prendre cap posicionament i no és aconsellable remoure velles ferides. Tanmateix, quan algú determina ser el jutge d’allò més preuat que tenim, la nostra vida, la raó cedeix el seu poder als instints més bàsics. En aquella ocasió, però, ni tan sols van tenir la oportunitat de defendre’s i de lluitar.

Quan plorar esdevé l’únic consol, poques paraules són necessàries. Moltes llàgrimes es van vessar durant aquells dies, llàgrimes d’impotència, tristesa i ràbia. Llàgrimes que em tornen a pertorbar, pensant en aquelles persones, éssers humans, vides en estat pur, que només volien fer d’aquell dijous un dia més. Potser estaven endormiscats, com jo en aquest trajecte, i somreien, com jo en aquest instant, esperant que arribés el cap de setmana, amb el senzill desig de tornar a estimar i somriure.

Quantes esperances, somnis, tristeses, ansietats i pors es van trencar aquell dia? Quantes noves enyorances van sorgir entre aquell reguitzell de ferros retorçats?

http://www.youtube.com/watch?v=cQHkDCaa5Ac&ob=av2e

Universos paral·lels

Avui baixo a l'andana tranquil·lament, sense presses.

És l'últim dia que faig aquest trajecte per anar a treballar. Demà descobriré un nou itinerari, noves pautes i nous companys de viatge. Però avui em vull acomiadar.

Ell casi sempre està al mateix lloc: dempeus al costat d'una d'aquelles tres barres metàl·liques que hi ha just davant de les portes. Sempre té el mateix posat: mig agafat amb la ma esquerre, amb un maletí a la dreta, mirant el terra. Té el cabell llis, preciós, i unes mans plenes de sensibilitat. Du normalment un vestit gris, una corbata negra i les sabates lluents. El saludo cada dia, en silenci, pensant que ell m'escolta... M'agradaria preguntar-li tantes coses!

Què deu pensar mentre el vagó trontolla? Com deu sentir les múltiples veus plurilingües, tant diverses en tonalitat i volum? Sent, com sento jo, la barreja d'olors patent i diferent cada dia? Li molestaran les continues variacions de temperatura? Se li farà el viatge tant llarg o curt com se'm fa a mi, depenent de l'ànim del dia? Com veurà el món que ens envolta, que ens dóna oxigen i ens ofega alhora?

Diuen que hi ha universos paral·lels, que el nostre univers, que a mi tant em costa d'encabir en la meva limitada ment, pot ser només una rèplica d'un altre, en el que pot haver una dona com jo escrivint en aquest mateix moment un escrit com aquest. Em resulta sorprenent i confús. Allò que sí arribo a entendre és que, dintre d'aquest vagó -en aquest metro, que fa aquest trajecte- existeixen dos universos, el d'ell i el meu. Dos universos que mai s'encreuaran, que són paral·lels... o potser sí: es trobaran a l'infinit.

Arriba la meva parada, he de baixar. I tot just quan passo pel seu costat el miro, vull dir-li adéu, i ensopego, distreta i emmudida, amb el seu bastó.

Kairós...

Veig una colla d’adolescents al vagó. Deuen tornar d’una excursió urbana, perquè estan més aviat tranquils, acatant les succintes ordres de les persones que en són responsables. Recordo que jo també vaig anar d’excursió i torno a tenir ganes de parlar del temps, però de la seva veritable vàlua, la del moment precís, la de l'instant just.

Quan passes per la vida sense poder percebre que és un fet casual, una oportunitat única que se’ns ha donat i que ha estat un autèntic cop de sort, no pots copsar la grandesa del Kairós. Aquella joia d’haver-te sentit bé en aquell moment, la certesa d’haver viscut el millor instant, la més meravellosa vivència.

Des de fa un temps tinc la gran fortuna de saber identificar aquestes presències a la meva vida. Veig que allò que abans només eren casualitats eren, en realitat, oportunitats.

Me n’adono de que res no ha passat per res, que la vida, la meva vida, és una conseqüència i que jo en sóc la causa.

Difícil resulta l’argumentació. No disposo d’ella, només tinc valors descriptius. Sé que els pitjors fets han esdevingut les millors oportunitats i les millors experiències només ho van ser en aquell temps on van succeir.

La visita de la mort, el desgavell sentimental, el trencament d’una addicció o les més cruentes injustícies han suposat per a mi nous camins que, de ben segur, no hagués pres sense haver viscut aquestes crisis. En aquest moment de la meva vida en sóc conscient.

Dono gràcies, doncs, perquè la vida sigui tan ‘normal’ amb mi. No som més o menys desgraciats pels fets viscuts, sinó per com els vivim, per com decidim sentir cada instant just de la nostra existència.