Un dia més

Papa,

Aquesta vegada et parlaré en públic. Saps?, fa un temps que vaig crear aquest espai propi, on deixo que de tant en tant la meva intimitat tregui el cap enfora. Recordes què em vas dir quan em vas regalar el meu primer diari, el dia de la meva comunió? “Escriu aquí tot el que vulguis, el que pensis, el que et passa...” No saps quin regal més gran em vas fer, papa. Des d'aleshores escriure és un petit racó de la meva ànima on m'expresso, on puc ser jo.

Agafo sovint el metro i acostumo a donar moltes voltes al cap mentre hi vaig. Ja saps que no m'agraden massa els espais tancats, així que penso i dono tombs per la meva realitat, tot trobant sempre fets curiosos, records sentits o il·lusions incomplertes a les que dedicar algunes paraules. Així el trajecte se'm fa més curt.

No, no m'agraden els espais tancats. Com a tu, m'agrada l'aire lliure, el silenci, la pau de la muntanya i la vida del mar. Com a tu, el soroll i la ciutat m'ofeguen, fent-me necessitar un glop de llibertat. La veritat és que a mesura que passen els anys, cada vegada m'assemblo més a tu. A vegades me n'adono que estic adoptant una postura en la que et reconec obertament. Com aquella manera tan elegant que tenies de seure creuant les mans sobre les cames també creuades, o quan posaves les mans a l'esquena, un gest tan típic teu. I somric.

Avui, com cada 24 d'agost, se'm fan latents aquells darrers moments, en què unes mans amigues van tenir l'encert d'empènye'm a dir-te l'últim adéu. Recordo aquella fredor, aquella suor provocada per la teva lluita contra la mort que va impregnar els meus llavis. I recordo el buit que es va obrir dintre meu en aquell mateix instant. Un buit que no s'ha omplert, papa...

Records de vida, trossos trencats que tots procurem encaixar al voltant de la tristesa de l'enyor. Però no et preocupis, que estic bé. Cada vegada em sento més madura, més feta, més gran. I cada vegada em sento més orgullosa de ser filla teva, de tenir els teus rínxols, les teves maneres, inclús la teva mala llet. Em sento molt feliç de que siguis el meu pare. Molt.

Avui fa 16 anys que vas marxar. Només, un dia més...

La màgia d'un instant

El torno a mirar dissimuladament. Espero que no se n’adoni de la meva insistència, de la mateixa manera que la noia que és diana de la seva atenció és aliena a la seva mirada. Ell està assegut enfront d’ella, jo de peu, a la mateixa distància dels dos. És un triangle de comunicació unidireccional del que només jo en sóc conscient.

En un primer moment penso que es tracta d’una simple atracció física, perquè quan he entrat al vagó jo també m’he fixat en ella. No sé perquè (o si) sempre ens criden l’atenció els trets més forans. Però no, no es tracta només d’això. Veig que ell obre la bossa i busca afanyosament quelcom. I comença a dibuixar.

Em sento envaint una intimitat, perquè, tot i que no arribo a veure el que dibuixa des d’on estic, sí que em costa molt apartar la mirada del seu procés creatiu. La mira i dibuixa, un cop i un altre, mentre la resta de la gent no se n’adona de la màgia d’aquest instant.

Un home va dir una vegada que un veritable pintor és aquell que és capaç de pintar una pera envoltat dels tumults de la història. Aquest noi, que porta uns texans gastats i una suadora massa gran, ha sentit el meravellós impuls de dibuixar aquesta noia d’origen oriental. Ho fa totalment immers en el tàcit diàleg que es produeix entre autor i obra. És una sensació que et fa sentir viu, compulsiu amb la realitat que t’endú qui sap on, estiguis on estiguis, en la situació que sigui. Qui ha sentit res així, sap del que estic parlant.

El trajecte s’acaba. La noia s’aixeca, sense haver-se’n adonat de que per un instant preciós ha esdevingut una musa embriagadora. El noi la mira en el seu petit trajecte cap a la porta i fa uns ràpids retocs i torna a mirar-la quan les portes s’obren. Ella marxa...

Jo baixo en la següent estació. Ell encara està assegut dibuixant, esborrant i tornant a dibuixar. Intentant transmetre en aquell paper tota la profunditat a la que s’ha vist fulminat prèviament. Jo passo pel seu costat, però ni tan sols en aquest moment goso mirar la llibreta. Aquell dibuix és, de moment, per a ell, només per a ell. Jo sóc feliç per haver gaudit d’aquests minuts, contemplant la inabastable força de la creativitat, que t’impulsa més enllà dels teus propis límits. Crear és viure.

P.D.: L’home que pintava peres es deia Salvador Dalí.

Moure les fibres del cor

Faci fred o calor, plogui o venti, al alba o pel capvespre, si hi ha un fet característic del microclima suburbà és el multicolor món de les olors que allà hi conviuen. No és d'estranyar que un reguitzell d'efluvis ens envaeixin en el decurs del nostre viatge, en les esperes a les andanes o en els feixucs transbordaments. Sol passar que a primera hora del matí les ferums siguin més benevolents amb el nostre estómac i que, a mesura que passen les hores, augmentin les possibilitats de patir atacs odorífers, cruels i pertorbadors.

Però avui he tingut sort. Vaig de cos, la meva ment està viatjant per altres llocs, i de sobte em trobo allà dins, envoltada d'aquells que tant m'acompanyaven, mirant la carretera, observant les llums d'altres cotxes, vermelles, blanques, grogues. És de nit, plou, i jo vaig de peu, sentint converses, música i soroll, però la meva atenció està centrada, absolutament submisa a la seva aura. Tinc vint anys, centenars d'il·lusions i milers d'angoixes. Ell em mira...

I una olor dolça i fresca, com d'una flor vestida de primavera sota les gotes rosades. Tot en un: la certesa de la seva persona i aquell perfum. La fotografia queda impresa en les meves memòries, en colors, amb brillantor i passió, plena de llum.

Torno al present. Queden dues estacions per baixar i l'aroma ha fugit. Resulta sorprenent que encara es comercialitzi aquella fragància, després de tants anys. Aquella olor que desprenia una petita goma pel cabell que alguna companya s'havia deixat sobre el taulell, en aquell màgic moment del primer dia de la meva vida en què vaig mirar-me en altres ulls.

Sí, és cert, com deia Kipling, més que les imatges o els sons, les olors poden moure les fibres del cor. Avui ho he tornat a sentir.

Estalviant temps...

Corro. Mira que m’he aixecat d’hora, però, no sé com, si no baixo les escales de quatre en quatre i animo el caminar, no arribaré a temps per a fitxar.

Corro. Si arribo un minut abans a l’andana, agafaré el metro que em permet fer el transbordament just a temps per arribar cinc minuts abans a casa.

Corro. Si surto mitja hora abans de casa podré fer allò que tinc pendent des de fa tant de temps... Ai, calla, millor ja ho faré demà...

Corro, així estalvio temps.

No sé quantes vegades en el decurs del dia me n’adono que estic corrent, que estic fent qualsevol activitat de la manera més ràpida possible, per tal d’arribar a la següent amb prou temps. A la feina, a casa, en els desplaçaments, amb els amics... El que esdevé realment important és que el temps passi ràpid per arribar a la següent parada.

Moltes vegades deixo de fer coses perquè “no tinc temps”, masses vegades “perdo el temps” i només en alguna ocasió he gaudit del "pas del temps".

D’aquesta manera, un dia em desperto i me n’adono que ja ha passat la meitat de la meva vida, ubicant les meves accions en el temps futur, reemplaçant el goig del moment present. I de sobte, sorgeix una pregunta, la resposta de la qual em desperta a una nova realitat: què hi ha de tot el temps que he estalviat corrent? On està?

Pa amb oli i sal

De nou la música em transporta cap a un altre temps. Un temps on em trobo estranya, un temps confús.

 

Vaig en bicicleta, en la meva bicicleta, una fantàstica “BH” verda, l’única que he tingut a la meva vida. Veig les pedres al terra, aquelles dues pedres que estaven incrustades en la corba tot just sortint de casa, enmig de la baixada que girava a l’esquerra. Vorejo el petit cementiri i enfilo el carrer recte, on viuen els meus amics. Pedalejo fort, no sigui cas que el gos de la casa del costat per fi m'atrapi. Passo al costat dels ametllers i sento com canten les cigales. Fa calor, potser vaig massa abrigada, aquest és un mes d’agost sec i dur.

Moltes vegades vaig berenar pa amb oli i sal en aquelles caloroses tardes d’estiu, moltes, potser masses. Jo volia pa amb nocilla, com els meus amics, però les meves demandes topaven amb unes negatives rotundes i contundents, davant de les quals no hi havia remissió possible. Potser, pensava aleshores, el que demanes és quelcom pecaminós, que és dolent per a tu. Tanmateix, cap pensament aconseguia calmar el meu neguit i la meva ràbia. Jo només volia allò que els demés gaudien!

Però, com tantes altres vegades, la meva frustració m’acompanyava en aquells trajectes camí de casa dels meus amics. Potser per aquest motiu anava tan distreta i, qui sap si en conseqüència, aquelles dues pedres van deixar tantes marques en els meus genolls.

A vegades, quan veig la displicent desgana amb la que moltes nenes i nens mengen el seu berenar, em pregunto com és que hi ha moments que deixen tantes marques, tantes esgarrapades, tantes ferides...

Violència explícita (El cas de Kitty Genovese)

Avui viatjo en tren. Quan vaig cap a l'estació uns crits m'alarmen. A pocs metres d’on em trobo una noia cau a terra, cridant, i un home, borratxo, fa saber a tots els que ens trobem a menys de cent metres que el que acaba de fer està motivat i justificat. Ha empès a la noia, l'ha fet caure, l'ha agredit.

Immediatament unes dones van a auxiliar-la. Mentre la tranquil·litzen i consolen, truquen a la policia. Jo no faig res, només miro... Sóc conscient del que està passant, ho veig, ho escolto i ho assimilo, però els meus peus no es mouen, em quedo astorada, totalment immòbil, increïblement inoperativa. M’envaeix una sensació d’incomoditat amb mi mateixa... Perquè no he anat a ajudar a la noia?

La matinada del 13 de març de 1964, Kitty Genovese, una jove de 28 anys, tornava al seu apartament de Queens -a Nova York- després de treballar. Va ser apunyalada i violada mentre agonitzava. Es va estimar que unes 37 persones van sentir els crits esfereïdors de la noia, però la primera trucada a la policia es va produir massa tard.

A part del ressò mediàtic que es van produir, aquests fets van ser l’origen d’una onada d'estudis on les ciències socials intentaven donar una explicació a la manca d'auxili que es va posar de manifest aquella nit. Des de diferents corrents psicosociològics s'han apuntat possibles factors pels quals la conducta prosocial i altruista pot ser substituïda per una ignorància pretesa i egoista. Es veu que influeix l’estat d’ànim en el que ens trobem, la nostra personalitat, el context on es produeix la situació i la presència o no d’altres persones en el moment dels fets.

Minuts després de l’incident, asseguda, tensa i absent del plaer que sempre em produeix viatjar en tren, intento justificar-me buscant quin d’aquests factors m’ha pogut afectar. Arribo a la conclusió que tots ells han intervingut en major o menor mesura. Però l’explicació racional del meu comportament no apaivaga la tempesta emocional que s’ha desencadenat en el meu interior. Si hagués estat jo aquella noia no hauria agraït l’auxili dels demés?

Potser jo també m'estic envaint d'aquesta tendència freda, egoista i individualista del nostre món. O potser només m'estic auto excusant...

"20 de abril"

Si hi ha una cançó que em provoca una profunda nostàlgia és aquesta. De fet, no la porto de manera habitual en el meu mp4, sinó que de tant en tant, molt de tant en tant, la incorporo a les meves llistes, deixo que la música soni aleatòriament i quan comencen els seus acords senzillament, desconnecto.

Avui l'he tornada a escoltar. Tot just pujant al vagó, en la solitud de les primeres hores del dia. M'he assegut i he recordat. Temps, somnis, moments i experiències millors. Sempre he cregut que el temps passat és millor. Obviant el dia present, m'he mantingut en l'esperit d'aquelles cartes, plenes d'espais buits i de contínues promeses i enyorances. Ara, que escriure en un paper, posar-lo en un sobre i enviar-lo a algú sembla quelcom anacrònic, retrobo l'alegria amb la que transcrivia els meus sentiments.

Cartes que guardo amorosament, en aquella caixa on emmagatzemo els records. Petites mostres d'experiències vívides i viscudes, retalls d'una emoció, d'una mirada o d'un moment compartit. Diu la lletra de la cançó que en la vida canviem, que les coses passen, que el decurs del pas del temps ens fa créixer... Tanmateix, hi ha persones que es mantenen com estancades en un temps passat, buides des d'aleshores, trobant a faltar éssers, situacions i oportunitats ja passades, ja vençudes.

La cançó acaba. Torno a escoltar-la, una vegada i una altra... La melangia té aquestes coses: un cop t'ha envaït ha de fer el seu procés, repassant aquells records i tornant a escriure'ls per si no estan prou gravats. Sense adonar-nos, però, habitualment reescribim el guió i, m'aventuro a assegurar-ho, el matitzem des del moment present, fins a ubicar-lo en una magneficiènica etèria. Aquelles cartes que fa anys que no llegeixo són precioses, em retrotrauen a una part de mi mateixa que ja no existeix i alhora m'ajuden a saber qui sóc. De la mateixa manera, m'és proper el record d'angoixes viscudes aleshores i d'anhels sobre un futur millor. Un futur en el que ara em trobo, enyorant un passat millor.

Anades i tornades de la meva ment camí de la feina...