Enyor...

Avui estàvem tots molt atapeïts al metro. Conseqüències dels drets que ens atorga la democràcia...

Com casi cada dia, a la tornada de la feina, he fet la part inicial del meu trajecte amb un company. Ha sorgit una conversa gens casual: parlàvem de com les tradicions canvien segons el lloc on es desenvolupen. Ell és d'una terra especial, com la meva, on cada instant té un sentit i provoca una pertinença. Una terra bella, verda i arrelada. També allà hi ha dies plens de recolliment, on es comparteixen moments identificadors i identificatius al voltant de la taula.

De sobte, un home ha interromput la nostra conversa. Estava assegut davant nostre, a una curta distància, motivada per la inexorable llei que enuncia que no hi cap més gent en un espai tancat i limitat. Ens ha dit que fa vint anys va poder comprovar com part de les tradicions que creiem exclussivament nostres són només “còpies” importades: a l'altra punta del món, en les cultures més orientals, es celebren de manera similar determinades dates cronològiques.

Més enllà de les anècdotes -provocades tant per la sorpresa que avui en dia comporta un fet tan socialitzador com que algú aliè participi d'una conversa privada en un lloc públic, com per les informacions aportades-, altres aspectes han cridat la meva atenció. Era un home gran, amb certa elegància, educat i ben vestit, que portava en la mirada i en les seves mans una experiència i unes vivències del tot atraients. Portava paraigües (quin remei!), però el duia d'aquella manera tan especial en què et fixes i que et fa pensar. Repenjava el cap sobre el seu mànec, amb la mà recolzada, lànguidament, serenament...

M'ha recordat un ésser que vaig estimar, que em va donar la vida i que me la va mostrar. L'he tornat a sentir, a rememorar, a admirar. Aquell home, sense saber-ho, m'ha fet enyorar.

Avui anàvem massa atapeïts al metro, hi havia molta gent, es notava cert neguit. Tanmateix, jo he recordat un lloc i m'he sentit tranquil·la, lliure, sola i trista. Un lloc ple de significats, ara buit de presències. Un indret, una vida i una companyia que enyoro de manera creixent a cada instant.

Conseqüències dels esdeveniments que ens provoca el pas del temps...
 

Les oportunitats perdudes

Comença el curs. Avui el metro torna a anar ple de joves universitaris, estrenant carpetes, deixant entreveure certa emoció per un nou començament o fatiga per la inevitable represa. Molts lluint bronzejat, alguns mig adormits -són quarts de tres de la tarda- i la majoria aliens a la meva anàlisi. Em veig reflectida: fa més de dues de dècades jo també anava en metro per a afrontar el repte universitari.

Jo, filla d'un pencaire qualsevol, primera de tota la família que anava a la universitat. Jo, dins de la meva innocència perduda, cavalcant briosa cap a l'assoliment d'allò que tants esperaven de mi. Jo, una estudiant tan brillant a l'institut, iniciant el camí de la consecució d'una titulació important, potent, d'aquelles que donen prestigi i un futur folgat i acomodat.

Ni tant sols vaig haver de decidir, ho van fer les meves habilitats i les orientacions d'algun professor esperançat en llençar una persona més cap a un futur reeixit. Recordo que ni ho vaig pensar, que donava a les paraules alienes -encoratjadores, afectuoses i confiades en mi- la força de la meva pròpia convicció. Per molts motius, no em vaig preguntar què era el que m'agradava, el què m'apassionava, el què volia fer. I les conseqüències d'aquesta falta de diàleg interior no van trigar en aparèixer.

Vaig durar dos cursos. Després els diners no van donar per a més (jo era filla d'un pencaire qualsevol). Empesa per les circumstàncies, vaig haver d'entrar en el món laboral. Sentia que havia decebut a tanta gent... Anys més tard, em vaig penedir enormement, per molts motius, per molts records. Pensava que havia perdut una gran oportunitat.

Fa poc que he tornat a la universitat. Sí, jo també estic estudiant una carrera, em dic a mi mateixa quan veig a aquests joves que m'envolten al vagó. D'una manera diferent, semi-presencialment, però per fi ho estic fent. Penso en de quina manera he arribat a escollir una temàtica que res té a veure amb allò que em recomanaven quan tenia divuit anys i constato que he trigat vint-i-cinc anys a saber el què vull, a descobrir en què em vull formar. La vida, sens dubte, em presenta les oportunitats d'una manera tardana, si estableixo la comparació amb gran part de la gent del meu entorn.

Però, sabeu?, estic immersa en uns estudis apassionants, que m'omplen i em sento feliç perquè sé que estic fent allò que vull fer. En el seu moment estava segura que havia perdut una oportunitat. Ara crec que sense haver-la perdut mai hauria arribat a sentir-me tan feliç.

A vegades pensem que ens hauríem d’haver pujat al tren que acaba de passar i ens flagel·lem constantment per no haver-ho fet, sense ni tant sols preguntar-nos si aquell tren anava en la nostra direcció...

Un secret molt simple

En aquests dies de vacances el metro va mig buit. Se sent la meitat de soroll i hi ha el doble de pau, excepte per la gran quantitat de gent que va amb maletes amunt i avall, pels plànols de la ciutat desplegats i per les cremades solars, amb tons fosforescents, visibles d’una hora lluny.

Vinc de la feina i sento certa enveja, perquè jo també he estat de vacances en una ciutat estranya. També he passejat la meva maleta per enllaços inexplorats. També he mirat amb neguit i desconcert les guies d'uns carrers desconeguts i he gaudit de cada petita sorpresa, de cada petit trasbals.

Viatjar és un plaer. Em refereixo a quan et deixes envair per noves llums, aromes, camins o paisatges. Que agradable és no tenir horaris, ni presses ni calendaris. No saber ni quina hora és, menjar el què et ve de gust i quan t'apeteix. Gaudir de cada instant, perquè res no és preceptiu. Parlo de deixar-se anar, alliberar les contractures emocionals i conspirar contra les normes de la nostra quotidianitat.

I caminar amb ulls embadalits i curiositats encadenades en cada pas. Sentir olors, sabors, llengües i textures que semblen noves, però que potser no ho són (qui sap si transformades per la il·lusió del viatger), viure el dia a dia d’altre gent, admirar diferents maneres de fer i, sobretot, retrobar la quasi oblidada ingenuïtat infantil per tal de deixar-se sorprendre per tot plegat. En definitiva, mirar de nou, com si ho féssim per primera vegada, sense els tels amb els que vivim el dia a dia.

Com quan la guineu s’acomiada del Petit Príncep en el seu viatge per l'univers i li confessa el seu secret, un secret molt simple: “Només amb el cor es pot veure bé. El que és essencial és invisible per als ulls”. Tal vegada, veure, mirar, escoltar i sentir amb el cor és una tasca feixuga: suposa tombar de soca-rel les nostres armadures, les nostres distàncies més auto protectores...

Deu ser la pluja...

Plou. Replego el paraigües intentant no entrebancar-me amb les portes quan s'obren. Em mullo els peus sense voler, perquè procuro no esquitxar a ningú del meu voltant, encara que a més d'un no li va de mullar-se una mica més: hi ha qui la pluja li ha enganxat desprevingut i va completament xop, deixant rastre per tot arreu.

Em toco el cap, just on m'he clavat una de les varetes del paraigües. Ha estat quan l'he apartat per enèsima vegada al creuar-me amb altres persones que també en portaven. Sempre procurava fer-ho, ara ja no tant. No entenc perquè els demés no ho fan, no aconsegueixo assimilar que vagin donant cops a tort i a dret, perquè no tenen la delicadesa i l'educació de respectar els altres.

No entenc perquè no se'm respon en els ascensors, quan entro i dic “bon dia” amb un somriure. Em sorprèn cada dia més observar la brutícia dels carrers. Em faig creus quan és notícia una nova pallissa a una esposa maltractada. No em puc creure que nanos preadolescents insultin i peguin als seus mestres i professors, i encara menys que els seus pares els defensin. Quedo corpresa quan, precisament, són portada maltractaments de fills vers els seus pares. I trontollen les meves estructures quan se'm subestima contínuament des de les cúpules directives a les que estic sotmesa, tant en la feina, com en la meva ciutat i en el meu país. Fins i tot, hi ha ocasions en què em qüestiono els meus valors, tot inquirint-los per tal de trobar un equilibri.

Tanmateix, el dubte persisteix: sóc jo o són els temps que han fet canviar el valor de la paraula “respecte”? Tant se val, em dic. Potser la millor part consisteix en pensar que encara me n'adono de totes aquestes coses, que encara tinc referències positives en les que recolzar-me. Una manera de fer honesta i respectuosa, potser en desús, potser postergada per noves realitats...

Paro en sec les meves tribulacions. Una melodia comença a sonar en el meu mp4. Tanco els ulls i em deixo endur. Visualitzo unes escenes i una sensació alegre i coratjosa em porta l'esperança necessitada. Deu ser la pluja, concloc melangiosament... I, finalment, somric.

Anna O.

Dins de la encara avui en dia controvertida obra de Sigmund Freud, destaca la seva tasca en l'estudi de les malalties mentals. En especial, d'una de elles, la histèria, patologia que en el transcurs de la història havia estat tractada de les més diverses maneres, des de les pràctiques d'exorcisme fins a la hipnosi, passant per les purgues de les fogueres o l'electroterapia.

Anna O. era una jove pacient que va arribar a la consulta del metge neuròleg el 1882 i que presentava tota una sèrie de símptomes associats a la histèria: convulsions, desdoblament de la personalitat, paràlisi parcial transitòria o trastorns en el llenguatge i la visió. En el transcurs del tractament, Freud va assentar una de les principals bases del seu mètode psicoanàlitic, l'anomenada associació lliure. Es tractava d'interactuar amb la pacient, deixant que aquesta parlés de tot el que volgués, perquè les cadenes associatives acabaven arribant al nucli patogènic. És a dir, la catarsi alliberadora que suposava per Anna O. explicar successos del seu passat portava una notable millora de la seva simptomatologia.

Potser la dona que avui està asseguda enfront meu alleugera els seus problemes parlant sola. No es que la veiem moure els llavis en silenci, no es que estigui parlant pel mòbil ni taral·lejant una cançó, es que està mantenint un intens diàleg amb algú imaginari. Sembla que no li afecti que tot el vagó la miri, gesticula, somriu i assenteix com si estigués mantenint una agradable conversa tot compartint un cafè.

Tal vegada, aquesta dona necessita parlar, expiar els seus dimonis amb algú, buidar la seva motxilla en companyia. Som éssers socials, que precisem de la comunicació amb l'altre perquè forma part de la nostra intrínseca peculiaritat humana. Però és evident que en el decurs de les últimes dècades impera de forma ascendent una sobrevaloració de la cultura del “jo”, on les actituds més egocèntriques guanyen consens social i aprovació unànime. On, per tant, la falta de comunicació és vigent i creixent.

Sigui per prejudicis socials o per corrents culturals de l'època, hi ha una connexió entre aquestes dues dones, un fil d'unió que ens provoca, ara i sempre, un enorme malestar personal: la necessitat de sentir-se escoltat. Em pregunto si aquesta dona que avui m'ha fet rumiar tant tindrà algú que l'escolti tranquil·lament, acceptant les seves paraules, sentint les seves preocupacions i acariciant els seus dolors. Em pregunto si Anna O. no hagués tingut l'oportunitat de parlar amb el doctor Freud, hauria pogut millorar de la seva malaltia.

Em pregunto si el fet d'escriure aquest bloc no forma part també d'una catarsi personal...

"I have a dream"...

L’1 de desembre de 1955 Rosa Parks, una humil dona negra, es va negar a cedir el seu seient de l’autobús a un home blanc, contradient les indicacions del conductor i les prescripcions legals. Aquella acció va ser el detonant d'un seguit de reivindicacions que van acabar enderrocant moltes barreres existents en el món més occidental.

“Te n’has adonat, de quanta gent lletja viatja en metro?” Aquesta pregunta me la van formular fa molts anys, quan jo era una adolescent. L’admiració que sentia per la persona que la va fer conferia a totes les seves paraules una credibilitat cega i apassionada. En els darrers temps, quan les voltes de la vida m’han fet tornar a utilitzar aquest mitjà de transport diàriament, sovint recordo aquella qüestió i, sobretot, enyoro l’emoció sentida al creure que se m’estava revelant una gran veritat, un secret que només algunes persones podien conèixer, una veritable confidència.

Ell era un professor de batxillerat i jo era una jove en la que ja s’havia despertat la passió per aprendre. Encara sembla que senti l’enuig que em va produir no poder entendre aquelles paraules, no poder desvetllar el misteri. Al cap i a la fi, nosaltres dos també anàvem en metro, al igual que molta gent propera, i no tots érem lletjos!

Irremeiablement, la coneixença ve amb el temps. Em costa admetre que aquell era un home classista, ple de prejudicis, amb una distant prepotència. La memòria dulcifica els pitjors records i emmascara denigrants realitats. No obstant, he sabut entendre el transfons d’aquella pregunta amb els anys, quan la cruesa d’aquesta societat que hem format s’ha mostrat als meus ulls. Quan he vist la mateixa actitud desenvolupada en altres persones que ni tant sols han trepitjat mai una estació de metro.

Quina concepció de la realitat pot tenir una persona que surt de casa seva, baixa per l’ascensor al pàrquing, agafa el cotxe, arriba a la feina i puja amb l’ascensor fins el seu despatx? Se n’adonarà de què hi ha gent “lletja” per tot arreu, inclús viatjant en el cotxe del costat, durant el seu trajecte cap a la casa de la platja? Sentirà en la seva pròpia pell l’efecte colpidor de veure tres persones en una mateixa illa dormint al ras, dins d’una caixa de cartró? En definitiva, voler i poder viure aliè a aquesta realitat et fa sentir-te immune?

Està clar que no, que la ignorància és majoritàriament voluntària. Tanmateix, allò que em resulta més dur és admetre que jo també veig gent “lletja” per tot arreu i que mentre temps enrere no em fixava, ara cada dia ho tinc més present. La concepció de les diferències entre les persones té un matis separador i separatista, esglaonat  i elitista i, al mateix temps, ens fa obviar la riquesa que deriva de la pluralitat.

Probablement, Rosa Parks no va ser conscient de les conseqüències del seu acte en aquell moment. Però al dia següent un noi desconegut encapçalava l’inici d’una revolució, perquè tenia un somni i el volia fer realitat...

Tara!

Sempre he admirat Katie Scarlett O'Hara. Un personatge de ficció ple de contrarietats, defectes, males maneres, egoisme i determinació. Una dona perseverant, lluitadora, bella, intel·ligent i contradictòria. Potser la noia que hi ha al meu costat, que està llegint les últimes pàgines de la magnífica obra de Margaret Mitchell, ja està gaudint de les darreres escenes, aquelles on malgrat tenir-ho tot perdut, sorgeix en el desànim d'aquella dona vestida de negre un hàlit d'esperança, un nou motiu per lluitar, un propòsit latent en el seu cor que s'ha mantingut permanentment com a objectiu de vida, encara que ella no en sigués conscient: la seva casa i la seva terra, Tara...

“Gone with the wind” és una història de lluita personal dins d'una confrontació política, social i ideològica. D'igual manera, en aquests temps de desànims i crues dificultats, els valors més sòlids ens donen fortalesa i confiança. Em resulta dur d'admetre, però moltes de les amargors que sento en l'actualitat venen produïdes pels atacs, sota el meu punt de vista, malintencionats, que s'estan dirigint contra la meva terra. Quan envaeixen, instiguen i castiguen la teva llengua, la teva cultura i la teva identitat, no pots deixar passar el dolor que això et produeix.

Pago religiosament impostos, multes i tributs. Respecto a les persones, les seves identitats i les seves idees. Sóc una ciutadana senzilla, que mira de no revoltar-se, en part perquè rau en la meva personalitat un “fer i deixar fer” i, en gran mesura, perquè mai he trobat prou motius. Suposo que hi ha un estrany sentit en mi que em diu que encara no és el moment. Tanmateix, una indignació creixent està niant en el meu interior, conseqüència d'una falta de reciprocitat de les meves actituds. Sempre he admès una doble cultura en la nostra història, tan extraordinàriament enriquidora que dono les gràcies per formar part d'ella. Però la meva identitat és única.

He crescut amb dues llengües, però amb un sentiment. Un sentiment contra el qual cap tribunal, institució o poder fàctic no podran lluitar mai. Com Scarlett O'Hara, sóc una dona aferrada a la terra, a un país, que té un nom meravellós: Catalunya...