Un dia més

Papa,

Aquesta vegada et parlaré en públic. Saps?, fa un temps que vaig crear aquest espai propi, on deixo que de tant en tant la meva intimitat tregui el cap enfora. Recordes què em vas dir quan em vas regalar el meu primer diari, el dia de la meva comunió? “Escriu aquí tot el que vulguis, el que pensis, el que et passa...” No saps quin regal més gran em vas fer, papa. Des d'aleshores escriure és un petit racó de la meva ànima on m'expresso, on puc ser jo.

Agafo sovint el metro i acostumo a donar moltes voltes al cap mentre hi vaig. Ja saps que no m'agraden massa els espais tancats, així que penso i dono tombs per la meva realitat, tot trobant sempre fets curiosos, records sentits o il·lusions incomplertes a les que dedicar algunes paraules. Així el trajecte se'm fa més curt.

No, no m'agraden els espais tancats. Com a tu, m'agrada l'aire lliure, el silenci, la pau de la muntanya i la vida del mar. Com a tu, el soroll i la ciutat m'ofeguen, fent-me necessitar un glop de llibertat. La veritat és que a mesura que passen els anys, cada vegada m'assemblo més a tu. A vegades me n'adono que estic adoptant una postura en la que et reconec obertament. Com aquella manera tan elegant que tenies de seure creuant les mans sobre les cames també creuades, o quan posaves les mans a l'esquena, un gest tan típic teu. I somric.

Avui, com cada 24 d'agost, se'm fan latents aquells darrers moments, en què unes mans amigues van tenir l'encert d'empènye'm a dir-te l'últim adéu. Recordo aquella fredor, aquella suor provocada per la teva lluita contra la mort que va impregnar els meus llavis. I recordo el buit que es va obrir dintre meu en aquell mateix instant. Un buit que no s'ha omplert, papa...

Records de vida, trossos trencats que tots procurem encaixar al voltant de la tristesa de l'enyor. Però no et preocupis, que estic bé. Cada vegada em sento més madura, més feta, més gran. I cada vegada em sento més orgullosa de ser filla teva, de tenir els teus rínxols, les teves maneres, inclús la teva mala llet. Em sento molt feliç de que siguis el meu pare. Molt.

Avui fa 16 anys que vas marxar. Només, un dia més...

La màgia d'un instant

El torno a mirar dissimuladament. Espero que no se n’adoni de la meva insistència, de la mateixa manera que la noia que és diana de la seva atenció és aliena a la seva mirada. Ell està assegut enfront d’ella, jo de peu, a la mateixa distància dels dos. És un triangle de comunicació unidireccional del que només jo en sóc conscient.

En un primer moment penso que es tracta d’una simple atracció física, perquè quan he entrat al vagó jo també m’he fixat en ella. No sé perquè (o si) sempre ens criden l’atenció els trets més forans. Però no, no es tracta només d’això. Veig que ell obre la bossa i busca afanyosament quelcom. I comença a dibuixar.

Em sento envaint una intimitat, perquè, tot i que no arribo a veure el que dibuixa des d’on estic, sí que em costa molt apartar la mirada del seu procés creatiu. La mira i dibuixa, un cop i un altre, mentre la resta de la gent no se n’adona de la màgia d’aquest instant.

Un home va dir una vegada que un veritable pintor és aquell que és capaç de pintar una pera envoltat dels tumults de la història. Aquest noi, que porta uns texans gastats i una suadora massa gran, ha sentit el meravellós impuls de dibuixar aquesta noia d’origen oriental. Ho fa totalment immers en el tàcit diàleg que es produeix entre autor i obra. És una sensació que et fa sentir viu, compulsiu amb la realitat que t’endú qui sap on, estiguis on estiguis, en la situació que sigui. Qui ha sentit res així, sap del que estic parlant.

El trajecte s’acaba. La noia s’aixeca, sense haver-se’n adonat de que per un instant preciós ha esdevingut una musa embriagadora. El noi la mira en el seu petit trajecte cap a la porta i fa uns ràpids retocs i torna a mirar-la quan les portes s’obren. Ella marxa...

Jo baixo en la següent estació. Ell encara està assegut dibuixant, esborrant i tornant a dibuixar. Intentant transmetre en aquell paper tota la profunditat a la que s’ha vist fulminat prèviament. Jo passo pel seu costat, però ni tan sols en aquest moment goso mirar la llibreta. Aquell dibuix és, de moment, per a ell, només per a ell. Jo sóc feliç per haver gaudit d’aquests minuts, contemplant la inabastable força de la creativitat, que t’impulsa més enllà dels teus propis límits. Crear és viure.

P.D.: L’home que pintava peres es deia Salvador Dalí.

Moure les fibres del cor

Faci fred o calor, plogui o venti, al alba o pel capvespre, si hi ha un fet característic del microclima suburbà és el multicolor món de les olors que allà hi conviuen. No és d'estranyar que un reguitzell d'efluvis ens envaeixin en el decurs del nostre viatge, en les esperes a les andanes o en els feixucs transbordaments. Sol passar que a primera hora del matí les ferums siguin més benevolents amb el nostre estómac i que, a mesura que passen les hores, augmentin les possibilitats de patir atacs odorífers, cruels i pertorbadors.

Però avui he tingut sort. Vaig de cos, la meva ment està viatjant per altres llocs, i de sobte em trobo allà dins, envoltada d'aquells que tant m'acompanyaven, mirant la carretera, observant les llums d'altres cotxes, vermelles, blanques, grogues. És de nit, plou, i jo vaig de peu, sentint converses, música i soroll, però la meva atenció està centrada, absolutament submisa a la seva aura. Tinc vint anys, centenars d'il·lusions i milers d'angoixes. Ell em mira...

I una olor dolça i fresca, com d'una flor vestida de primavera sota les gotes rosades. Tot en un: la certesa de la seva persona i aquell perfum. La fotografia queda impresa en les meves memòries, en colors, amb brillantor i passió, plena de llum.

Torno al present. Queden dues estacions per baixar i l'aroma ha fugit. Resulta sorprenent que encara es comercialitzi aquella fragància, després de tants anys. Aquella olor que desprenia una petita goma pel cabell que alguna companya s'havia deixat sobre el taulell, en aquell màgic moment del primer dia de la meva vida en què vaig mirar-me en altres ulls.

Sí, és cert, com deia Kipling, més que les imatges o els sons, les olors poden moure les fibres del cor. Avui ho he tornat a sentir.

Estalviant temps...

Corro. Mira que m’he aixecat d’hora, però, no sé com, si no baixo les escales de quatre en quatre i animo el caminar, no arribaré a temps per a fitxar.

Corro. Si arribo un minut abans a l’andana, agafaré el metro que em permet fer el transbordament just a temps per arribar cinc minuts abans a casa.

Corro. Si surto mitja hora abans de casa podré fer allò que tinc pendent des de fa tant de temps... Ai, calla, millor ja ho faré demà...

Corro, així estalvio temps.

No sé quantes vegades en el decurs del dia me n’adono que estic corrent, que estic fent qualsevol activitat de la manera més ràpida possible, per tal d’arribar a la següent amb prou temps. A la feina, a casa, en els desplaçaments, amb els amics... El que esdevé realment important és que el temps passi ràpid per arribar a la següent parada.

Moltes vegades deixo de fer coses perquè “no tinc temps”, masses vegades “perdo el temps” i només en alguna ocasió he gaudit del "pas del temps".

D’aquesta manera, un dia em desperto i me n’adono que ja ha passat la meitat de la meva vida, ubicant les meves accions en el temps futur, reemplaçant el goig del moment present. I de sobte, sorgeix una pregunta, la resposta de la qual em desperta a una nova realitat: què hi ha de tot el temps que he estalviat corrent? On està?

Pa amb oli i sal

De nou la música em transporta cap a un altre temps. Un temps on em trobo estranya, un temps confús.

 

Vaig en bicicleta, en la meva bicicleta, una fantàstica “BH” verda, l’única que he tingut a la meva vida. Veig les pedres al terra, aquelles dues pedres que estaven incrustades en la corba tot just sortint de casa, enmig de la baixada que girava a l’esquerra. Vorejo el petit cementiri i enfilo el carrer recte, on viuen els meus amics. Pedalejo fort, no sigui cas que el gos de la casa del costat per fi m'atrapi. Passo al costat dels ametllers i sento com canten les cigales. Fa calor, potser vaig massa abrigada, aquest és un mes d’agost sec i dur.

Moltes vegades vaig berenar pa amb oli i sal en aquelles caloroses tardes d’estiu, moltes, potser masses. Jo volia pa amb nocilla, com els meus amics, però les meves demandes topaven amb unes negatives rotundes i contundents, davant de les quals no hi havia remissió possible. Potser, pensava aleshores, el que demanes és quelcom pecaminós, que és dolent per a tu. Tanmateix, cap pensament aconseguia calmar el meu neguit i la meva ràbia. Jo només volia allò que els demés gaudien!

Però, com tantes altres vegades, la meva frustració m’acompanyava en aquells trajectes camí de casa dels meus amics. Potser per aquest motiu anava tan distreta i, qui sap si en conseqüència, aquelles dues pedres van deixar tantes marques en els meus genolls.

A vegades, quan veig la displicent desgana amb la que moltes nenes i nens mengen el seu berenar, em pregunto com és que hi ha moments que deixen tantes marques, tantes esgarrapades, tantes ferides...

Violència explícita (El cas de Kitty Genovese)

Avui viatjo en tren. Quan vaig cap a l'estació uns crits m'alarmen. A pocs metres d’on em trobo una noia cau a terra, cridant, i un home, borratxo, fa saber a tots els que ens trobem a menys de cent metres que el que acaba de fer està motivat i justificat. Ha empès a la noia, l'ha fet caure, l'ha agredit.

Immediatament unes dones van a auxiliar-la. Mentre la tranquil·litzen i consolen, truquen a la policia. Jo no faig res, només miro... Sóc conscient del que està passant, ho veig, ho escolto i ho assimilo, però els meus peus no es mouen, em quedo astorada, totalment immòbil, increïblement inoperativa. M’envaeix una sensació d’incomoditat amb mi mateixa... Perquè no he anat a ajudar a la noia?

La matinada del 13 de març de 1964, Kitty Genovese, una jove de 28 anys, tornava al seu apartament de Queens -a Nova York- després de treballar. Va ser apunyalada i violada mentre agonitzava. Es va estimar que unes 37 persones van sentir els crits esfereïdors de la noia, però la primera trucada a la policia es va produir massa tard.

A part del ressò mediàtic que es van produir, aquests fets van ser l’origen d’una onada d'estudis on les ciències socials intentaven donar una explicació a la manca d'auxili que es va posar de manifest aquella nit. Des de diferents corrents psicosociològics s'han apuntat possibles factors pels quals la conducta prosocial i altruista pot ser substituïda per una ignorància pretesa i egoista. Es veu que influeix l’estat d’ànim en el que ens trobem, la nostra personalitat, el context on es produeix la situació i la presència o no d’altres persones en el moment dels fets.

Minuts després de l’incident, asseguda, tensa i absent del plaer que sempre em produeix viatjar en tren, intento justificar-me buscant quin d’aquests factors m’ha pogut afectar. Arribo a la conclusió que tots ells han intervingut en major o menor mesura. Però l’explicació racional del meu comportament no apaivaga la tempesta emocional que s’ha desencadenat en el meu interior. Si hagués estat jo aquella noia no hauria agraït l’auxili dels demés?

Potser jo també m'estic envaint d'aquesta tendència freda, egoista i individualista del nostre món. O potser només m'estic auto excusant...

"20 de abril"

Si hi ha una cançó que em provoca una profunda nostàlgia és aquesta. De fet, no la porto de manera habitual en el meu mp4, sinó que de tant en tant, molt de tant en tant, la incorporo a les meves llistes, deixo que la música soni aleatòriament i quan comencen els seus acords senzillament, desconnecto.

Avui l'he tornada a escoltar. Tot just pujant al vagó, en la solitud de les primeres hores del dia. M'he assegut i he recordat. Temps, somnis, moments i experiències millors. Sempre he cregut que el temps passat és millor. Obviant el dia present, m'he mantingut en l'esperit d'aquelles cartes, plenes d'espais buits i de contínues promeses i enyorances. Ara, que escriure en un paper, posar-lo en un sobre i enviar-lo a algú sembla quelcom anacrònic, retrobo l'alegria amb la que transcrivia els meus sentiments.

Cartes que guardo amorosament, en aquella caixa on emmagatzemo els records. Petites mostres d'experiències vívides i viscudes, retalls d'una emoció, d'una mirada o d'un moment compartit. Diu la lletra de la cançó que en la vida canviem, que les coses passen, que el decurs del pas del temps ens fa créixer... Tanmateix, hi ha persones que es mantenen com estancades en un temps passat, buides des d'aleshores, trobant a faltar éssers, situacions i oportunitats ja passades, ja vençudes.

La cançó acaba. Torno a escoltar-la, una vegada i una altra... La melangia té aquestes coses: un cop t'ha envaït ha de fer el seu procés, repassant aquells records i tornant a escriure'ls per si no estan prou gravats. Sense adonar-nos, però, habitualment reescribim el guió i, m'aventuro a assegurar-ho, el matitzem des del moment present, fins a ubicar-lo en una magneficiènica etèria. Aquelles cartes que fa anys que no llegeixo són precioses, em retrotrauen a una part de mi mateixa que ja no existeix i alhora m'ajuden a saber qui sóc. De la mateixa manera, m'és proper el record d'angoixes viscudes aleshores i d'anhels sobre un futur millor. Un futur en el que ara em trobo, enyorant un passat millor.

Anades i tornades de la meva ment camí de la feina...

La navalla d'Occam

Un dels principis de cientificitat que qualsevol disciplina ha d'assolir perquè sigui considerada “científica” és el de les relacions limitades. Segons aquest criteri, quan s'estudia un fenomen i s'intenten explicar els diferents processos que li són propis, s'han d'establir el mínim d'assumpcions possibles, totes elles dins de la disciplina pròpia de l'objecte d'estudi investigat. Dit ras i curt, el científic s'ha de complicar sempre el mínim possible. Des dels manuals de filosofia també s'al·ludeix a aquest principi com a regla de la “parsimònia” o “ navalla d'Occam ”.

Tinc 43 anys i una ment que es caracteritza per molts trets, entre ells no cessar en la seva activitat i complicar-se una vegada i una altra, en proporció geomètrica i exponencial. Tot d'una, molt freqüentment me n'adono que n'estic fent un gra massa. Que potser les coses són molt més senzilles i que les seves relacions i explicacions es basen en línies contínues, sense sotracs ni sinuosos entrebancs, sense obscurs motius ni rebuscades raons. Tanmateix, en cercar els “perquès”, passo el temps, les oportunitats, les sortides. En voler entendre els “per a quès”, m'encallo i ensopego, reincidint contínuament, sense donar-me l'oportunitat de fer el més simple: acceptar i donar pas, d'aquesta manera, a un nou capítol de la meva vida.

Per aquest motiu va néixer aquest bloc. En observar, escoltar i sentir el que passa al meu voltant en els trajectes d'anada i tornada a la feina, no només sóc una observadora latent, que s'aprofita de la ignorància patent del qui és observat, sinó que em converteixo en una investigadora quasi-científica dels esdeveniments que tenen lloc davant el meu sistema perceptiu. Analitzo allò que passa, on passa i el context en el que té lloc sota la ineludible subjectivitat de l'investigador humà. En definitiva, la meva comesa no acompleix completament els rigors científics, més aviat pren matisos filosòfics, gairebé metafísics.

I així s'acaba un any ple de cerques i observacions. Sempre he dut a terme aquesta tasca -ara ho sé!-, però mai no ho havia fet públicament. I a vosaltres, que de tant en tant em dediqueu el vostre temps, us vull agrair aquesta dedicació. Tota l'energia amb la que vaig començar a proposar-vos les meves lectures, s'ha transformat en calma i reflexió. Sapigueu que escriure és una teràpia a la que no puc renunciar.

Feliç 2013 per a tots. Sé que serà un any ple de canvis, de decisions i de reptes inabastables. Compartir-ho amb vosaltres serà un d'ells...

Enyor...

Avui estàvem tots molt atapeïts al metro. Conseqüències dels drets que ens atorga la democràcia...

Com casi cada dia, a la tornada de la feina, he fet la part inicial del meu trajecte amb un company. Ha sorgit una conversa gens casual: parlàvem de com les tradicions canvien segons el lloc on es desenvolupen. Ell és d'una terra especial, com la meva, on cada instant té un sentit i provoca una pertinença. Una terra bella, verda i arrelada. També allà hi ha dies plens de recolliment, on es comparteixen moments identificadors i identificatius al voltant de la taula.

De sobte, un home ha interromput la nostra conversa. Estava assegut davant nostre, a una curta distància, motivada per la inexorable llei que enuncia que no hi cap més gent en un espai tancat i limitat. Ens ha dit que fa vint anys va poder comprovar com part de les tradicions que creiem exclussivament nostres són només “còpies” importades: a l'altra punta del món, en les cultures més orientals, es celebren de manera similar determinades dates cronològiques.

Més enllà de les anècdotes -provocades tant per la sorpresa que avui en dia comporta un fet tan socialitzador com que algú aliè participi d'una conversa privada en un lloc públic, com per les informacions aportades-, altres aspectes han cridat la meva atenció. Era un home gran, amb certa elegància, educat i ben vestit, que portava en la mirada i en les seves mans una experiència i unes vivències del tot atraients. Portava paraigües (quin remei!), però el duia d'aquella manera tan especial en què et fixes i que et fa pensar. Repenjava el cap sobre el seu mànec, amb la mà recolzada, lànguidament, serenament...

M'ha recordat un ésser que vaig estimar, que em va donar la vida i que me la va mostrar. L'he tornat a sentir, a rememorar, a admirar. Aquell home, sense saber-ho, m'ha fet enyorar.

Avui anàvem massa atapeïts al metro, hi havia molta gent, es notava cert neguit. Tanmateix, jo he recordat un lloc i m'he sentit tranquil·la, lliure, sola i trista. Un lloc ple de significats, ara buit de presències. Un indret, una vida i una companyia que enyoro de manera creixent a cada instant.

Conseqüències dels esdeveniments que ens provoca el pas del temps...
 

Les oportunitats perdudes

Comença el curs. Avui el metro torna a anar ple de joves universitaris, estrenant carpetes, deixant entreveure certa emoció per un nou començament o fatiga per la inevitable represa. Molts lluint bronzejat, alguns mig adormits -són quarts de tres de la tarda- i la majoria aliens a la meva anàlisi. Em veig reflectida: fa més de dues de dècades jo també anava en metro per a afrontar el repte universitari.

Jo, filla d'un pencaire qualsevol, primera de tota la família que anava a la universitat. Jo, dins de la meva innocència perduda, cavalcant briosa cap a l'assoliment d'allò que tants esperaven de mi. Jo, una estudiant tan brillant a l'institut, iniciant el camí de la consecució d'una titulació important, potent, d'aquelles que donen prestigi i un futur folgat i acomodat.

Ni tant sols vaig haver de decidir, ho van fer les meves habilitats i les orientacions d'algun professor esperançat en llençar una persona més cap a un futur reeixit. Recordo que ni ho vaig pensar, que donava a les paraules alienes -encoratjadores, afectuoses i confiades en mi- la força de la meva pròpia convicció. Per molts motius, no em vaig preguntar què era el que m'agradava, el què m'apassionava, el què volia fer. I les conseqüències d'aquesta falta de diàleg interior no van trigar en aparèixer.

Vaig durar dos cursos. Després els diners no van donar per a més (jo era filla d'un pencaire qualsevol). Empesa per les circumstàncies, vaig haver d'entrar en el món laboral. Sentia que havia decebut a tanta gent... Anys més tard, em vaig penedir enormement, per molts motius, per molts records. Pensava que havia perdut una gran oportunitat.

Fa poc que he tornat a la universitat. Sí, jo també estic estudiant una carrera, em dic a mi mateixa quan veig a aquests joves que m'envolten al vagó. D'una manera diferent, semi-presencialment, però per fi ho estic fent. Penso en de quina manera he arribat a escollir una temàtica que res té a veure amb allò que em recomanaven quan tenia divuit anys i constato que he trigat vint-i-cinc anys a saber el què vull, a descobrir en què em vull formar. La vida, sens dubte, em presenta les oportunitats d'una manera tardana, si estableixo la comparació amb gran part de la gent del meu entorn.

Però, sabeu?, estic immersa en uns estudis apassionants, que m'omplen i em sento feliç perquè sé que estic fent allò que vull fer. En el seu moment estava segura que havia perdut una oportunitat. Ara crec que sense haver-la perdut mai hauria arribat a sentir-me tan feliç.

A vegades pensem que ens hauríem d’haver pujat al tren que acaba de passar i ens flagel·lem constantment per no haver-ho fet, sense ni tant sols preguntar-nos si aquell tren anava en la nostra direcció...

Un secret molt simple

En aquests dies de vacances el metro va mig buit. Se sent la meitat de soroll i hi ha el doble de pau, excepte per la gran quantitat de gent que va amb maletes amunt i avall, pels plànols de la ciutat desplegats i per les cremades solars, amb tons fosforescents, visibles d’una hora lluny.

Vinc de la feina i sento certa enveja, perquè jo també he estat de vacances en una ciutat estranya. També he passejat la meva maleta per enllaços inexplorats. També he mirat amb neguit i desconcert les guies d'uns carrers desconeguts i he gaudit de cada petita sorpresa, de cada petit trasbals.

Viatjar és un plaer. Em refereixo a quan et deixes envair per noves llums, aromes, camins o paisatges. Que agradable és no tenir horaris, ni presses ni calendaris. No saber ni quina hora és, menjar el què et ve de gust i quan t'apeteix. Gaudir de cada instant, perquè res no és preceptiu. Parlo de deixar-se anar, alliberar les contractures emocionals i conspirar contra les normes de la nostra quotidianitat.

I caminar amb ulls embadalits i curiositats encadenades en cada pas. Sentir olors, sabors, llengües i textures que semblen noves, però que potser no ho són (qui sap si transformades per la il·lusió del viatger), viure el dia a dia d’altre gent, admirar diferents maneres de fer i, sobretot, retrobar la quasi oblidada ingenuïtat infantil per tal de deixar-se sorprendre per tot plegat. En definitiva, mirar de nou, com si ho féssim per primera vegada, sense els tels amb els que vivim el dia a dia.

Com quan la guineu s’acomiada del Petit Príncep en el seu viatge per l'univers i li confessa el seu secret, un secret molt simple: “Només amb el cor es pot veure bé. El que és essencial és invisible per als ulls”. Tal vegada, veure, mirar, escoltar i sentir amb el cor és una tasca feixuga: suposa tombar de soca-rel les nostres armadures, les nostres distàncies més auto protectores...

Deu ser la pluja...

Plou. Replego el paraigües intentant no entrebancar-me amb les portes quan s'obren. Em mullo els peus sense voler, perquè procuro no esquitxar a ningú del meu voltant, encara que a més d'un no li va de mullar-se una mica més: hi ha qui la pluja li ha enganxat desprevingut i va completament xop, deixant rastre per tot arreu.

Em toco el cap, just on m'he clavat una de les varetes del paraigües. Ha estat quan l'he apartat per enèsima vegada al creuar-me amb altres persones que també en portaven. Sempre procurava fer-ho, ara ja no tant. No entenc perquè els demés no ho fan, no aconsegueixo assimilar que vagin donant cops a tort i a dret, perquè no tenen la delicadesa i l'educació de respectar els altres.

No entenc perquè no se'm respon en els ascensors, quan entro i dic “bon dia” amb un somriure. Em sorprèn cada dia més observar la brutícia dels carrers. Em faig creus quan és notícia una nova pallissa a una esposa maltractada. No em puc creure que nanos preadolescents insultin i peguin als seus mestres i professors, i encara menys que els seus pares els defensin. Quedo corpresa quan, precisament, són portada maltractaments de fills vers els seus pares. I trontollen les meves estructures quan se'm subestima contínuament des de les cúpules directives a les que estic sotmesa, tant en la feina, com en la meva ciutat i en el meu país. Fins i tot, hi ha ocasions en què em qüestiono els meus valors, tot inquirint-los per tal de trobar un equilibri.

Tanmateix, el dubte persisteix: sóc jo o són els temps que han fet canviar el valor de la paraula “respecte”? Tant se val, em dic. Potser la millor part consisteix en pensar que encara me n'adono de totes aquestes coses, que encara tinc referències positives en les que recolzar-me. Una manera de fer honesta i respectuosa, potser en desús, potser postergada per noves realitats...

Paro en sec les meves tribulacions. Una melodia comença a sonar en el meu mp4. Tanco els ulls i em deixo endur. Visualitzo unes escenes i una sensació alegre i coratjosa em porta l'esperança necessitada. Deu ser la pluja, concloc melangiosament... I, finalment, somric.